Avui al vespre sopem en família amb el Heyder i el Thiago, degustant el plat que hem preparat amb tant esforç. Els hi agrada molt!
Quin és aquest plat misteriós, us preguntareu, com hem arribat fins aquí? Per entendre-ho cal que reculem en el temps.
Dinem a la cantina de la facultat de ciències econòmiques, que diuen que és on tenen el millor menjar de la UFMG (Universidade Federal de Minas Gerais). Com sempre que podem, aprofitem per menjar amanida ben amanida amb Oli i Sal.
El campus es troba a prop del barri de Campulha, on hem passat tot el matí. Allà es troba una lagoa artificial d'uns 15 km de perímetre, amb un grapat d'edificis importants dissenyats per arquitectes famosos, i molts dels quals pel propi Òscar Niemeyer. D'aquests només en visitem un, l'església de São Francisco d'Assis, que trenca radicalment amb la forma típica d'església, i sembla més aviat un iglú o un Panet. També passegem vora la Lagoa, on sembla que hi han jacarés (cocodrils) i on es celebra la festa de cap d'any, on tothom agafa una bona Ceba.
A la tarda, a l'arribar al nostre barri, anem a comprar els ingredients, però abans havíem estat passejant pel barri de Terezinha, on vem arribar en metrô i on ens vem menjar un açaí.
La patejada del dia va ser després de dinar, que vem anar a la Praça do Papa, en els barris alts de Belo Horizonte, a tocar de la Serra. El bus ens va deixar allà, però vem seguir pujant caminant fins arribar (vermells com Tomàquets) al Mirante de Mangabeiras, des d'on es domina la vista de tota la ciutat, i des d'on es veuen perfectament les diferències dels barris: la zona alta amb mansions, la zona comercial amb gratacels, els barris de condominios i els turons de favelas.
El problema va ser a l'hora de tornar, ja que només teníem un billet de 100 reals, que no ens l'acceptarien al bus de tornada, i no hi havien bars o llocs per canviar a prop. No ens va quedar més remei que baixar caminant, travessant els barris residencials de rics (molt molt rics!), fins arribar a la zona on començava la ciutat, les botigues, els bars...
Però no es pot entendre que aguantéssim aquest dia tan cansat si no ens haguéssim permès el luxe de llevarnos una mica més tard de l'habitual, per recuperar les hores de son endarrerides dels últims dies, que tampoc és que ens els haguem passat tocant-nos els Ous i la Patata!
Quin és aquest plat misteriós, us preguntareu, com hem arribat fins aquí? Per entendre-ho cal que reculem en el temps.
Dinem a la cantina de la facultat de ciències econòmiques, que diuen que és on tenen el millor menjar de la UFMG (Universidade Federal de Minas Gerais). Com sempre que podem, aprofitem per menjar amanida ben amanida amb Oli i Sal.
El campus es troba a prop del barri de Campulha, on hem passat tot el matí. Allà es troba una lagoa artificial d'uns 15 km de perímetre, amb un grapat d'edificis importants dissenyats per arquitectes famosos, i molts dels quals pel propi Òscar Niemeyer. D'aquests només en visitem un, l'església de São Francisco d'Assis, que trenca radicalment amb la forma típica d'església, i sembla més aviat un iglú o un Panet. També passegem vora la Lagoa, on sembla que hi han jacarés (cocodrils) i on es celebra la festa de cap d'any, on tothom agafa una bona Ceba.
A la tarda, a l'arribar al nostre barri, anem a comprar els ingredients, però abans havíem estat passejant pel barri de Terezinha, on vem arribar en metrô i on ens vem menjar un açaí.
La patejada del dia va ser després de dinar, que vem anar a la Praça do Papa, en els barris alts de Belo Horizonte, a tocar de la Serra. El bus ens va deixar allà, però vem seguir pujant caminant fins arribar (vermells com Tomàquets) al Mirante de Mangabeiras, des d'on es domina la vista de tota la ciutat, i des d'on es veuen perfectament les diferències dels barris: la zona alta amb mansions, la zona comercial amb gratacels, els barris de condominios i els turons de favelas.
El problema va ser a l'hora de tornar, ja que només teníem un billet de 100 reals, que no ens l'acceptarien al bus de tornada, i no hi havien bars o llocs per canviar a prop. No ens va quedar més remei que baixar caminant, travessant els barris residencials de rics (molt molt rics!), fins arribar a la zona on començava la ciutat, les botigues, els bars...
Però no es pot entendre que aguantéssim aquest dia tan cansat si no ens haguéssim permès el luxe de llevarnos una mica més tard de l'habitual, per recuperar les hores de son endarrerides dels últims dies, que tampoc és que ens els haguem passat tocant-nos els Ous i la Patata!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada