Dia 26. Ouro Preto - Mariana

Avui esmorzem fora perquè no tenim res de res. Amb bus anem al centre d'Ouro Preto per treure diners i agafar el bus urbà que va a Mariana, una ciutat petita, també històrica, propera. Parem abans d'arribar-hi, per anar a veure la Mina da Passagem, una de les mines de les quals s'extreia or i que té la particularitat de ser l'única a la qual s'accedeix a través d'un tunel i uns petits vagons (estil Harry Potter).

La baixada pels rails vells, de 315m., és espectacular! La pendent és més forta del què sembla i va travessant galeries i més galeries. Al final arribem al 4t nivell on la via acaba trencada i sembla que ens anem a estimbar (ben bé com a Indiana Jones), però el cable ens frena just a temps; ens trobem a 120m. sota terra.
El guia, un noi de 16 anys, ens explica que encara hi han dos nivells més i que abans el rail seguia 274m més. Actualment els nivells inferiors estan inundats, a l'haver-se retirat les màquines que drenaven l'aigua. Això també ha estat aprofitat pel turisme i es poden fer immersions de submarinisme per veure les profunditats de la mina, on encara resten maquinària i estris (això si, només permès a gent experimentada!). L'aigua, però, es troba contaminada de metalls pesants, per la qual cosa no hi ha peixos ni animalons.
El guia ens enumera els minerals que s'hi trobaven. L'or es localitzava entre els filons de quars i de ferro. També diuen que quan sortien els ases carregats de minerals els netejaven per recollir-los l'or enganxat. La visita acaba pujant a la superfície i amb el guia fent una demostració de com es separava l'or de la resta de mineral (amb el típic plat que surt als westerns).
Agafem el bus cap a Mariana, ara si. És un poble petit molt més tranquil (i pla!) que Ouro Preto. Busquem primer de tot un lloc per dinar.
Després d'haver menjat fa una calor de mil dimonis però, de tota manera, ens aventurem a sortir a voltar. Tant bon punt trobem una plaça bonica amb una mica d'ombra ens assentem a descansar i a fer la migdiada.

Ja més refets i armats amb el mapa fotocopiat de la ciutat que faciliten a la informació turística anem a voltar pels carrers costeruts que ens condueixen a esglésies i altres edificis històrics. Quan ja veiem satisfeta la nostra set de cultura i ja no podem més amb la calor ens aturem a fer un café i ens n'anem a buscar el bus per tornar.

El bus ens deixa a la Rodoviària i aprofitem per comprar els passatges cap a São João Del-Rei, per l'endemà a la tarda. I després la tarda encara dóna per passejar per les muntanyes russes d'Ouro Preto i visitar algunes esglésies barroques.

Tornem en bus cap a casa, on ens dutxem i ens relaxem. I fem una estona de "feina"; escrivint al blog, rentant plats, llegint la guia... Al vespre sortim a sopar un açaí al bar "Shrek" (com anomenaven al jefe del bar els mateixos parroquians). I anem a dormir al nostre menjador, que estem fets caldo.

Dia 25. Belo Horizonte - Ouro Preto

Vau poder aconseguir desxifrar quin era el suculent plat que vam preparar per als nostres amfitrions??
De nou és dia de fer motxilles i acomiadar-se. Mentre esmorzem i fem preparatius el Heyder ens demana que li fem una llista de grups de música en català. És guai escoltar amb ell des dels Brams als Amics de les Arts passant pels Pets, Lax'n'busto... acabem parlant de concerts, de cultura, tradicions i com no apareixen els castellers, els diables... El Heyder ens acompanya en el bus fins a la Rodoviaria, arribem que només falten 10 minuts perquè el bus marxi i ens hem de despedir més depressa i corrents del que voldríem! El Heyder ens ha caigut molt bé! Amb ell hem pogut parlar d'una pila de coses i intercambiar impressions.
Arribem a Ouro Preto ben passat el migdia i seguint les indicacions del Sergio, el nostre nou amfitrió, pillem el bus que va cap a Bauxita, el seu barri, ben proper a la universitat (UFOP), i així arribem a casa seva. Es tracta d'una de les moltes repúbliques (pisos/cases d'estudiants) de la ciutat. A més d'ell hi viuen tres noies i un noi. És una casa peculiar. Per començar, el que per a nosaltres seria la porta d'entrada principal ja dona a una habitació ocupada per tres matalassos al terra, de tal manera que en realitat s'entra per una porta que dona a un pati i d'allà a la cuina, que per dues nits també serà la nostra habitació.
Ouro Preto és una ciutat encantadora, encastada entre muntanyes i cerros, amb carrers empedrats empinadíssims, esglésies barroques que es veuen majestuoses enfilades als turons, i una trama urbana ben conservada amb edificis antics i mantenint una alçada baixa, fruit de la protecció com a patrimoni mundial de la UNESCO. La seva història va lligada a la febre d'or desencadenada a la regió al segle XVIII, Ouro Preto en fou la capital; envoltada de mines d'or, diamant i pedres precioses. Aquest procés va comportar l'absorció de la mà d'obra esclava del País, amb preferència pels africans que suportaven més temps les condicions inhumanes de les mines, no més de 10 anys. És un clar exemple de l'explotació patida per Amèrica Llatina, a mans del capitalisme salvatge i de les nacions occidentals; en aquest sentit, us recomanem el llibre "Las venas abiertas de América Latina" d'Eduardo Galeano, que dedica un capítol a la ciutat (i que podeu trobar per Internet).
Per recomanació dels habitants de la casa dinem unes empadas comprades a prop de casa. I després ja ens n'anem al centre i comencem a explorar i a experimentar els super empinats carrers. Visitem el Museu de la Inconfidencia (els inconfidentes van ser un grup de revoltats contra la metropolis el 1789, el més famós i conegut era Tiradentes que va acabar executat i desquartitzat).
Al sortir, l'horari per visitar els museus i esglésies ja s'ha passat, així que anem a prendre un cafè i voltem una mica. Després d'una pujada infernal seiem davant d'una església amb vistes esplèndides, per llegir a la guia la informació de la ciutat i decidir les próximes etapes del viatge, mentre veiem pondre's el sol.
Amb la llum de l'aurora, fem una llarga passejada pel poble, pujant i baixant, d'església en església, fins que es fan les 21h, hora a la que havíem quedat amb el Sérgio per anar a prendre alguna cosa.
El bar és el Barroco, un antro típic pels estudiants de la ciutat amb les parets plenes de guixades, molt soroll de conversa, cerveses, coixinhes (que van guanyar el premi de millor coixinha del 2009) i cachaça amb mel (moolt bona!). Com sol passar en aquests llocs, acabem xerrant entre cervesa i cervesa amb una parella, amics del Sérgio, de tota mena de temes. Es tracta d'un brasileny d'origen alemany geòleg vegetarià paulista i una mica gras, i la seva dona, estudiant de lletres i mineira. Només hem sopat una coixinha, així que la cosa degenera força, amb ell parlant pels descosits.
El millor però és la tornada a casa, ells tenen un Fusca (escarabat VW) i viuen prop de casa, així que ens hi fiquem tots a dins i comença una carrera vertiginosa i memorable pels carrers estrets, empinats i empedrats, fent bots i revolts, i partint-nos de riure!
Per fi arribem a casa on ens espera el nostre jaç, uns matalassos gruixuts com llençols al terra del menjador-cuina (molt bagunçada, per cert)... Però així és la vida dels CouchSurfers mochileros.

Dia 24. Belo Horizonte

Avui al vespre sopem en família amb el Heyder i el Thiago, degustant el plat que hem preparat amb tant esforç. Els hi agrada molt!
Quin és aquest plat misteriós, us preguntareu, com hem arribat fins aquí? Per entendre-ho cal que reculem en el temps.
Dinem a la cantina de la facultat de ciències econòmiques, que diuen que és on tenen el millor menjar de la UFMG (Universidade Federal de Minas Gerais). Com sempre que podem, aprofitem per menjar amanida ben amanida amb Oli i Sal.
El campus es troba a prop del barri de Campulha, on hem passat tot el matí. Allà es troba una lagoa artificial d'uns 15 km de perímetre, amb un grapat d'edificis importants dissenyats per arquitectes famosos, i molts dels quals pel propi Òscar Niemeyer. D'aquests només en visitem un, l'església de São Francisco d'Assis, que trenca radicalment amb la forma típica d'església, i sembla més aviat un iglú o un Panet. També passegem vora la Lagoa, on sembla que hi han jacarés (cocodrils) i on es celebra la festa de cap d'any, on tothom agafa una bona Ceba.
A la tarda, a l'arribar al nostre barri, anem a comprar els ingredients, però abans havíem estat passejant pel barri de Terezinha, on vem arribar en metrô i on ens vem menjar un açaí.
La patejada del dia va ser després de dinar, que vem anar a la Praça do Papa, en els barris alts de Belo Horizonte, a tocar de la Serra. El bus ens va deixar allà, però vem seguir pujant caminant fins arribar (vermells com Tomàquets) al Mirante de Mangabeiras, des d'on es domina la vista de tota la ciutat, i des d'on es veuen perfectament les diferències dels barris: la zona alta amb mansions, la zona comercial amb gratacels, els barris de condominios i els turons de favelas.
El problema va ser a l'hora de tornar, ja que només teníem un billet de 100 reals, que no ens l'acceptarien al bus de tornada, i no hi havien bars o llocs per canviar a prop. No ens va quedar més remei que baixar caminant, travessant els barris residencials de rics (molt molt rics!), fins arribar a la zona on començava la ciutat, les botigues, els bars...
Però no es pot entendre que aguantéssim aquest dia tan cansat si no ens haguéssim permès el luxe de llevarnos una mica més tard de l'habitual, per recuperar les hores de son endarrerides dels últims dies, que tampoc és que ens els haguem passat tocant-nos els Ous i la Patata!

Dia 23. Belo Horizonte

Esmorzem en família amb el Heyder (uns frosties de kellog's, que aquí es diuen alguna cosa com sucrinhos i cafè de cafetera italiana, tot un luxe!) i ens porta a voltar pel centre. La primera parada és el mercat municipal, on a part dels menjars típics, hi ha una zona d'animals domèstics (ocells, peixets, gossos, gats...). També hi ha una parada amb el millor Açaí de la ciutat (mmmmm) on, com no podia ser d'altra manera, parem a menjar-ne.
La següent parada és el Palácio das Artes, un espai cultural on visitem una exposició de Design, amb objectes molt guaions (tot i que l'escaparatisme semblava de l'ikea): cadires, taules, làmpades... i una sala amb  impressora 3D, al•lucinant!!! Es tracta d'un robot (tipus fàbrica de cotxes) en miniatura que, deixant anar una filigrana de material plàstic, materialitza un disseny 3D de l'ordinador.
El Heyder se'n va cap a la seva feina i nosaltres ens quedem voltant una mica més per les exposicions. Al sortir comença a caure un xàfec, però ràpidament ens refugiem en una cantina per dinar.
A la tarda voltem pel centre i ens aturem en un museu de fotografia, amb una exposició d'Antanas Sutkus, un fotògraf de Lituània, que ens va agradar molt, amb fotos que ens van culpir.
Tot seguit ens arribem a l'antiga estació de tren que alberga el Museu d'Arts i Oficis de Minas Gerais. Després travessem el parc municipal, amb un llac, arbres... I anem cap a la Praça da Liberdade, on hi ha un bon grapat de museus, però molts ja estan tancats (17h). Visitem el Museo Mineiro, amb les típiques relíquies religioses; i l'Espaço da Cultura e Arte Mineiros, amb obres artesanals més guays.
Tornem cansats cap al centre per agafar el bus, però abans ens mengem uns salgados i una vitamina d'amendoim i banana (imagineu-vos un batut de platan i crema de cacahuet). El bus va ple a rebentar i ens toca anar drets els 40 min. de viatge.
A l'arribar al nostre barri parem a fer les compres i arribem per fi a casa a dutxar-nos i posar-nos còmodes. Comencem a avançar feina i quan arriba el Thiago ens posem a petar la xerrada tranquilament, sense adonar-nos que una mala bèstia ens "acechava". El moment de l'atac va ser esfereidor, però el Toni (que segueix en la línia dura) va capturar l'Amantis Gegant (o el Pokemón, com va batejar-lo el Heyder quan l'hi vem explicar) amb una escombra i el va tirar per la finestra.
Acomesa aquesta gesta només ens va restar fer un got de llet amb galetes i anar-nos a dormir.

Dia 22. Belo Horizonte nit

Durant el viatge ens adonem que no tenim forma de contactar amb el nostre Couch-Amfitrió de Belo Horizonte, ja que no tenim internet. Arribem a l'estació de Belo Horizonte a les 20:30h, que comença a ser hora dels zombies, disposats a buscar internet o un hostel; no seria gens fàcil al tractar-se d'una gran ciutat d'uns 2,5 milions d'habitants.
Per sort al baixar del tren ens està esperant (i portem 30 min. de retard!) el nostre Couch-Amfitrió, el Heyder!! Per sort li havíem dit que veníem amb tren i com que només n'hi ha un de diari ens ha vingut a buscar.
Anem en bus cap a casa seva i de seguida congeniem, parlant de literatura, de Saramago, de cinema espanyol i brasileny... Ell és estudiant de lletres i d'espanyol, molt culte i d'esquerres, i treballa a la universitat.
Arribem a casa seva i coneixem al seu company de pis, el Thiago, que parla espanyol amb un accent molt divertit; ell és estudiant de lletres especialitzat i apassionat pel llatí medieval.
El Heyder té el detall de cedir-nos la seva habitació i el seu llit doble; ell dormirà a la sala amb un matalàs.
Ens porten a sopar a fora, però al ser dilluns està casi tot tancat. Al final, després de pujar per un carrer empinat, trobem un garitu on compartilhem un pizza familiar i unes birres, tot xerrant.
Tornem a casa i dormim com uns reis, tant pel cansament del dia com pel bon matalàs!

Dia 22. Vitoria - Belo Horizonte (Reflexions de tren)

Ens llevem d'hora (ueee! El Toni sempre vol començar els posts així, però la Gemma no el deixa; però avui ho podem posar amb tot el rigor!), a 3/4 de 5 de la matinada. Sortim d'hora per que el tren surt a les 7, però hem d'estar a l'estació 40 min. abans, i per arribar-hi hem d'agafar un parell de busos en aquestes hores imprevisibles.
El tren surt a l'hora prevista i va ple. El fet de fer el viatge en tren és més emocionant del què sembla ja que és una de les poques línies ferroviàries del Brasil, i ens porta records del llibre "Tren de Hielo y Fuego" de Ramón Chao (que explica les aventures d'una gira de Mano Negra en tren per Colòmbia) i altres literatures sobre el tren i sobre amèrica (Italo Calvino, Neruda, Garcia Márquez, Galeano...).
El tren és d'uns 10 vagons, inclosos vagó restaurant, vagó bar, vagons executius i vagons econòmics, on anem nosaltres, semblants als trens de Renfe regionals vells.
Són 13 hores de viatge, que passem jugant a cartes, escrivint al blog, fent becaines, fent fotos i mirant el paisatge, que ha anat canviant. Han desaparegut les plantacions de cocoters i mata atlàntica, substituides per zones de sabana (no és la típica africana) i plantacions d'eucaliptus i pins (no n'havíem vist fins ara!). Travessem zones més muntanyoses i d'indústria metal•lúrgica, sempre creuant-nos amb trens amb vagons de càrrega de minerals que no s'acaben mai. És comprensible ja que ens trobem a l'estat de Minas Gerais, que va ser la capital de l'or (i diamants) en el segle XVIII, i actualment és encara explotada per multinacionals del metall (d'or ja no en queden ni les engrunes).
El viatge ens ofereix temps per reflexionar i parlar sobre temes profunds. Hem vist que (tot i ser un viatge de plaer) el dia a dia no ens dona treva, casi no tenim estones de descans de no fer res, sempre tenim "feina" de buscar com anirem als llocs, on dormirem, buscar CouchSurfings o hostels, escriure al blog, apuntar els comptes... quan no estem visitant algun lloc, museu, caminant per la ciutat... Fins i tot en els busos i trens aprofitem igualment per escriure, llegir la guia (com ara mateix estem fent) o avançar "feina". Òbviament estem de vacances, però hem convertit el dia a dia del viatge en el nostre treball (si ens permeteu dir-ho així) de 24h.
Si a Santiago i a Florianópolis ens vem arribar a sentir part d'aquells llocs, a establir la nostra casa i tribu sedentària allà, a identificar-nos i fer-nos nostre la ciutat; ara definitivament la nostra vida i identitat ja s'han convertit en la de viatgers mochileros, en nòmades, sempre de pas pels llocs, amb el temps just per conèixer algú i acomiadar-nos l'endemà. Sabem només que avui estem a aquest lloc i hem de decidir cap a on anirem demà, però vés a saber on pararem demà passat, encara no ho hem planificat.
D'aquesta manera, des que ens llevem fins que ens n'anem a dormir, vivim el dia,  àvids de conèixer llocs nous, amb el bagatge de les nostres arrels, però també de tota la ruta, llocs que hem vist, persones que hem conegut.
Potser us ha sonat a tòpic, però ens sentim així i és difícil d'explicar.
En conclusió i en tots els sentits: un viatge en tren!

Dia 21. Vitoria

Durant la nit d'ahir a avui ens han canviat l'hora, ja comença l'horari d'estiu. I va i resulta que és el dia que ens toca llevar-nos més d'hora de la història, a les 7h, que haurien estat les 6h, perquè volem anar ben d'hora al convent amb el Vinicius. Resulta, però, que ell s'ha despistat de canviar l'hora i acaba llevant-se una hora més tard que nosaltres!
Anem en bus fins una terminal i allà n'agafem un altre, que resulta equivocat i acaba arribant a la mateixa terminal.
El Convento da Penha està a la ciutat de Vila Velha, una ciutat conectada a Vitoria a través de tres ponts (un d'ells gegantí que no s'acaba mai) ja que es troba a la part continental. El convent franciscà sembla una fortalesa enfilada allà sobre una penya de roca granítica, dalt d'un turó.
Podíem pujar caminant, però el Vinicius prefereix pujar en transfer. Al ser diumenge està a petar de gent, sobretot de feligresos i Senyores Que que van a missa i se'ns volen colar a la cua del transfer.
Les vistes des del convent valen molt la pena, i es veu l'arxipèlag d'illes connectades per ponts i el pont gegant. Al sortir ens acostem al bosc on la gent deixa menjar pels macaquinhos (micos) i en veiem uns quants fent entremaliadures.
Tornem cap a casa super cansats, però no tenim temps de descansar, el Flavio (l'italià) ens envia un missatge i quedem per dinar. Sortim a agafar el bus, però els diumenges no n'hi han gaires i triguem com una hora fins que n'agafem un. Ens trobem amb el Flavio i ens expliquem com han anat els nostres viatges des que ens vem acomiadar a Maceió.
El Flavio ens porta a dinar a Ilha da Cailheiras, una petita vila de pescadors, a la vora del riu, plena de restaurants situats en molls sobre l'aigua. Ens mengem una moqueca de siri (cranc) boníssima, acompanyada de pirao, moqueca de banana, arròs i farofa.
Sortim ben tips i tornem en bus cap a la ciutat, al barri on ell viu, on ens mengem un açaí.
Ens porta a passejar per la praia da Camboriu, molt llarga, a l'altre banda del golf es veu el port industrial, en els chiringuitos hi han grups de vells tocant samba i en un extrem un trencaones porta fins una estatua de Yemanjá, l'orixà del mar, on veiem pondre's el sol.
Tornem per la platja fins a la zona dels camps de volei, on es solen reunir amb un grup d'amics per jugar-hi. Ens acomiadem d'ell, ha estat un gran amic i no sabem si el tornarem a veure.
Tornem cap a casa per fer els preparatius del viatge de l'endemà, i abans d'anar a dormir ens acomiadem del Vinicius. La Gemma està molt trista per que ha perdut un mitjó de dibujitos.

Dia 20. Vitoria

El Vinicius ens ha convidat a acompanyar-lo en una sortida de la seva classe d'història de l'arquitectura pel centre de la ciutat. Ens va molt bé perquè ens faran les visites guiades pels principals edificis del centre: Igreja Nossa Senhora do Rosário, Catedral Metropolitana, Theatro Carlos Gomes, Igreja de São Gonzalo, Convento de São Francisco, Capela Santa Luzia.
No acabem d'encaixar en el tarannà del grup, que sembla una mica de pijo d'universitat privada. Però aprofitem les explicacions i per observar la dinàmica de grup.
Acabem tard de l'excursió i anem amb el Vinicius i les seves amigues a una churrasqueria self service, que acaba resultant cara i la carn sembla de sola de sabata (a diferència del què ens havíem trobat fins ara).
Passem per casa a descansar i el Vinicius ens convida a anar al parc urbà de Pedra Cebola amb una amiga seva i el seu enamorat. Són poc parladors i força empalagosos, tota l'estona fent-se moixaines i petons. El parc es diu així per una pedra de granit al capdemunt d'un turonet, erosionada per l'aigua, i que recorda a una ceba. Les vistes de la ciutat són maques i veiem la posta de sol des d'unes roques.
Tornem a casa i nosaltres sortim a treure diners i a prendre un açaí, i comprem uns potets amb dibuixets per guardar el sucre i la farina (ja que si no cada vegada que fem un pastis hem de comprar un quilo de cada).
Al tornar, el Vinicius i la seva amiga (el novio ja ha marxat, i s'han quedat ells explicant-se secretets) ens conviden a veure el primer capítol d'una nova sèrie americana.
Sopem amb el Vinicius el menjar que havia deixat fet l'empregada, i acaba sent una bona estona per conèixer millor al nostre amfitrió, parlem de viatges, de couchsurfing, de concerts...
I acabem la nit enganxant-nos a la tele mirant Batman Begins.

Dia 19. Vitoria (+ Recepta de regal!!)

Avui serà un dia d'estar per casa per posar-nos al dia de  tota la feina endarrerida!
Esmorzem amb el Vinicius i ens posem al dia d'internet (portem uns quants dies sense): respondre mails, mirar els comptes bancaris, enviar sol•licituts de CouchSurfing per a la propera etapa i per fi resolem el problema de la càmera de fotos (ens havíem quedat sense espai i no podíem baixar les fotos) i les pengem al nostre dropbox.
Fem una pausa per dinar, amb el Vinicius i una amiga seva, que tenen una entrega de projecte i estan molt enfeinats.
Al tornar passem pel super a comprar queviures i els ingredients per fer el nostre famós pastís de formatge (preneu nota!!): 1200g de formatge d'untar (Piladelpia o variants més barates), 400g de sucre, 100g de farina, 5 ous, 1 iogurt natural, 10 gotes de llimona i una mica de sucre avainillat.
Tornem a casa, posem la roba a la rentadora i mentre esperem a que acabi fem el pastís:
Mesclem els ingredients amb la batedora (una d'aquelles de fer batuts, on no ens hi cap tota la massa de cop). Preescalfem el forn a 250° durant 10min. i la Gemma unta un motlle per a forn amb mantega. Quan ho tenim tot ben batut, hi aboquem la barreja.
Baixem la temperatura a 200° i fiquem el pastis al forn, tapat amb paper de plata per que no es cremi per sobre. S'hauria de coure ràpid (tot i que a nosaltres, amb aquests forns brasilenys, triguem com una hora). De tant en tant anem punxant el centre pastís amb un punxó per veure si ja està cuit (si la massa no s'engancha i surt net ho està). Es pot treure el paper de plata i deixar-lo daurar una mica per sobre.
El deixem refredar i quan ja no crema el posem a la nevera. Està molt millor fred i reposat d'un dia per l'altre. I voilà!
Estenem la roba i seguim amb les nostres feines endarrerides.
Al vespre mirem l'últim capítol d'Avenida Brasil mentr ens mengem uns deliciosos entrepans de truita de pernil i formatge. Com tots els finals tan esperats, l'episodi acaba sent una decepció. La dolenta ha estat dolenta per culpa d'una infància traumàtica i desgraciada i s'acaba penedint de tot, salva als bons, es treuen de la maniga un dolent encara més dolent (el seu pare) que havia estat sempre un personatge completament secundari i que per tant a ningú li importava si es podria o no a la presó. I acaben fent el típic al cap d'uns anys on tothom és feliç, amb la parella corresponent i amb fills feliços i per rematar-ho perdonen a la dolenta. A més l'únic personatge que es mor és el Max, un dolent molt divertit, a qui tothom intenta matar de diferents maneres, però al final només va a la presó la dolenta, que li havia donat el cop de gràcia.
Total, va ser un aconteixement nacional, en parlaven al Jornal Nacional (telediari) i la premsa escrita.
I després del capítol, van fer un programa teòricament especial sobre la novel•la però, en realitat, es dedicaven a exposar casos i testimonis reals de vides dràmatiques que d'alguna manera lligaven amb l'argument.

Dia 18. Itaúnas - Vitória

Avui el Toni no es troba gaire bé, té mal de panxa. Tot i així sortim a passejar per la platja, peró just arribar es posa a ploure i ens hem de refugiar en una de les barraques-bar a prendre una coca-cola i a fer apostes de quanta gent trobarem a la platja. El xàfec no dura gaire i al cap de poc sortim a comprovar que cap dels dos havia encertat els pronóstics i hi ha més gent del què ens pensàvem. A diferéncia d'ahir, hi ha marea baixa i una gran franja de sorra on prenem el sol (ja estem super morenos!).
Tornem cap a la pousada a fer l'últim banyet a la piscina i a recollir les coses. Ens quedem a dinar allà, avia'm si ens fan algún arròs lleuger, mentre els treballadors poden els cocoters fent caure grans branques i rams de cocos.
Després de fer una migdiada per recuperar forces, anem cap a la parada del bus i esperem tot prenent un café i fent unes partides de cartes.
Tornem amb el bus cap a Conceiçao da Barra, on ens esperem per agafar el próxim bus, cap a Vitória. Aquest es fa més llarg, unes 5 hores, que dediquem a llegir i escoltar música, i a jugar als jocs de Passar la Frontera i d'Endevinar Pel.lícules.
Per fi arribem a Vitória, just després d'aconseguir contactar amb el Vinicius, el nostre amfitrió, a través del cellular. Ens ve a trobar a la parada i anem cap a casa seva, en un condominio proper. Ell és un jove bahià, estudiant d'arquitectura, que viu en un pis molt de design style.
Les primeres impressions de Vitória són que es tracta d'una ciutat molt més moderna i endreçada, que les que ja hem vist, amb carrers amples i il.luminats.
Ens instal.lem, ens dutxem, ens posem al dia d'internet i confraternitzem amb el Vinicius mentre mirem un programa de tele que es diu "amor e sexo", d'aquests que has de contestar el que creus que hauria contestat la teva parella en temes de fantasies erótiques i amb experts que parlen dels temes.
I avui dormim plans per que ha estat un dia molt cansat i també grácies a que per fi tenim un bon matalàs.

Dia 17. São Mateus - Itaúnas

Cap a les 9h del matí arribem mig adormits i cruixits a São Mateus.
Ens toca fer una llarga fila per comprar els bitllets per anar a Conceição da Barra. El bus no passa fins les 10:30 (hora prevista perquè és d'aquests de llarg recorregut que sempre arriben tard) així que ens n'anem a esmorzar en una de les lanchonetes de la Rodoviaria.
Efectivament el bus arriba tard, després de les 11h.  Però després tenim més sort, el bus de Conceição da Barra a Itaúnas surt 10 minuts després de la nostra arribada, el temps just de comprar els bitllets.
Una hora de viatge aproximadament i ja som a Itaúnas. És un un poble molt tranquil (entre setmana), considerat la capital del forró. Els carrers són de sorra i l'ambient sembla el d'un càmping: gent en bicicleta, passejant, que es paren a saludar als veïns, les llums tènues...
Voltem pel poble buscant pousada, moltes estan tamcades o en reformes, però en trobem una molt sofisticada i cara, però ens arreglen el preu per a les nostres butxaques.
Després de dinar anem cap a la zona de platja, que està dintre d'una àrea protegida: el Parque Estadual de Itaúnas. Es tracta d'una franja de costa i un part de la conca del riu, amb dunes, mangues, ruïnes i  troballes arqueològiques.
Travessem el riu i caminem una estona fins arribar a les dunes, molt guais! Sembla ser que sota la sorra es troba l'antic poble d'Itaúnas, soterrat per l'avenç de les dunes (anys 70) degut a la desforestació de la vegetació costanera; unes valles de fusta indiquen que sota la sorra es troba l'antiga església.
Seguim fins a la platja on bufa un vent fort i trenquen les onades de la marea alta. Ens refugiem en una cabana de vigilante de la playa, a veure el paisatge.
Després caminem per les dunes i sobre el poble soterrat, i busquem un lloc per veure la posta de sol, però encara falta una hora i el vent ens ataca amb ràfagues de sorra, així que tornem passejant cap al poble.
A l'entrada de la reserva, visitem el museu del parc, amb planells que mostren com era l'antic poble i expliquen l'orígen de les troballes arqueològiques.
Explorem alguns dels carrers del poble de tornada cap a la pousada. Quan arribem ens banyem a la piscina i des de l'aigua veíem com es va fent fosc i acabem nadant sota la llum de la lluna que està en quart creixent estirada amb les punxes amunt (en aquesta latitut es veu així).
Quan ja esten nets i a punt sortim a voltar. Els carrers de sorra i poc il•luminats ens fan créixer la sensació d'estar en un càmping. Passem pel costat del camp de futbol, d'herba, on estan jugant un partit. Hi han pocs restaurants oberts, al final ens decantem per una picoleteria, on fan cheeseburgers. A l'hora de pagar el Toni s'adona que s'ha deixat la cartera a la pousada, i ha de tornar a buscar-la, a l'altre punta del poble; mentre la Gemma es queda parlant amb el cambrer.
Abans de tornar (de nou) cap a la pousada parem a fer unes postres a un bar, on la noia ens improvitza una Banana Paris (banana asada amb xocolata, llet condensada i gelat); mmmmm!
A la pousada podem veure l'episodi de la novel•la, que per desgràcia avui és més curt perquè hi ha futbol, i ens organitzem l'endemà (però no tenim Internet i ens queden per fer una pila de coses!).