Avui és un dia de viatge. Ens llevem d'hora i recollim totes les nostres coses, deixem una nota a l'Angelo (que avui no ha dormit a casa). Els CS americans ens demanen com arribar fins al Pelourinho i, com que ja som uns experts del barri, els hi dibuixem un mapa. Ens acomiadem d'ells i anem a buscar el bus.
Per arribar a Morro, podríem haver agafat l'opció fàcil, agafant un ferry fins allà. Però com a bons motxillers escollim la opció més barata i enrebessada.
El primer pas és arribar al port, on agafem un ferry que travessa la bahia cap a Ilha de Itaparica (la península oposada a Salvador).
Allà agafem una van autèntica, de les Volkswagen, que aquí a Brasil n'està ple de color blanc (i moltes d'elles amb la inscripció "Déus é fiel!"); que ens porta cap a Bomdespacho, on hi ha la terminal rodoviària.
Allà ens hem d'esperar a que surti un bus sentit sud, ja que només surten quan arriben ferrys; així que aprofitem per dinar.
En unes hores de viatge, el bus ens porta fins a Valença, una ciutat caòtica que viu del trànsit portuàri popular, de petites dimensions. Ens deixa al bell mig de la zona de port, a la llera d'un riu, on podem viure tot el bullici; amb el riu ple de petites embarcacions, i la gent arrossegant paquets i mercaderies.
Al port comprem els passatges del ferry, però aquest no surt d'allà, sinó que surt un bus que ens porta a un moll a les afores. El bus és un festival, tota la gent intentant colar mercaderies i el cobrador barallant-se per intentar impedir-ho (un paio fins i tot puja 8 sacs de 20 kg de ciment, sota les crítiques i recriminacions d'algunes senyores). Al final surt el bus, carregat a més no poder (nosaltres per sort hem aconseguit seient) i arribem al moll.
I per fi agafem el ferry que ens porta cap a la Ilha de Tinharé, atravessant el braç fluvial d'aigua marina, fins al petit poble de Morro de São Paulo.
Aquest poblet és un bon enclavament turístic, pel seu encant d'illa i platges tropicals, plenes de cocoters i per la pintoresca població que puja pel morro i pel relleu abrupte de l'illa, cobert de bosc tropical.
Un dels seus millors atractius és que a l'illa no hi poden entrar vehicles de motor rodat; per la qual cosa els autòctons han desenvolupat un divertit sistema de transport de maletes pels carrers empinats, mitjançant carretons (i taxis para crianças). L'illa també està plena de fortes, i places colonials, amb arcades a l'entrada dels carrers, una font de pedra, un far... I (com no) hotels, pusades, restaurants, agències turístiques...
Arribem al vespre i de seguida ens posem a buscar pousada, intentat regatejar els preus. Al final ens decidim per la pousada Ninho de Águia, a dalt de tot d'un turó i d'unes 5.000 escales, però amb unes vistes que s'ho mereixen. Arribem just a temps per resguardar-nos del xàfec, que omple la nit de soroll i olor de pluja i bosc tropical.
Acabem el dia sortint sota la pluja per anar a sopar a una pizzeria amb música en viu, on fem un rodizio (barra lliure) de pizzes.
Per arribar a Morro, podríem haver agafat l'opció fàcil, agafant un ferry fins allà. Però com a bons motxillers escollim la opció més barata i enrebessada.
El primer pas és arribar al port, on agafem un ferry que travessa la bahia cap a Ilha de Itaparica (la península oposada a Salvador).
Allà agafem una van autèntica, de les Volkswagen, que aquí a Brasil n'està ple de color blanc (i moltes d'elles amb la inscripció "Déus é fiel!"); que ens porta cap a Bomdespacho, on hi ha la terminal rodoviària.
Allà ens hem d'esperar a que surti un bus sentit sud, ja que només surten quan arriben ferrys; així que aprofitem per dinar.
En unes hores de viatge, el bus ens porta fins a Valença, una ciutat caòtica que viu del trànsit portuàri popular, de petites dimensions. Ens deixa al bell mig de la zona de port, a la llera d'un riu, on podem viure tot el bullici; amb el riu ple de petites embarcacions, i la gent arrossegant paquets i mercaderies.
Al port comprem els passatges del ferry, però aquest no surt d'allà, sinó que surt un bus que ens porta a un moll a les afores. El bus és un festival, tota la gent intentant colar mercaderies i el cobrador barallant-se per intentar impedir-ho (un paio fins i tot puja 8 sacs de 20 kg de ciment, sota les crítiques i recriminacions d'algunes senyores). Al final surt el bus, carregat a més no poder (nosaltres per sort hem aconseguit seient) i arribem al moll.
I per fi agafem el ferry que ens porta cap a la Ilha de Tinharé, atravessant el braç fluvial d'aigua marina, fins al petit poble de Morro de São Paulo.
Aquest poblet és un bon enclavament turístic, pel seu encant d'illa i platges tropicals, plenes de cocoters i per la pintoresca població que puja pel morro i pel relleu abrupte de l'illa, cobert de bosc tropical.
Un dels seus millors atractius és que a l'illa no hi poden entrar vehicles de motor rodat; per la qual cosa els autòctons han desenvolupat un divertit sistema de transport de maletes pels carrers empinats, mitjançant carretons (i taxis para crianças). L'illa també està plena de fortes, i places colonials, amb arcades a l'entrada dels carrers, una font de pedra, un far... I (com no) hotels, pusades, restaurants, agències turístiques...
Arribem al vespre i de seguida ens posem a buscar pousada, intentat regatejar els preus. Al final ens decidim per la pousada Ninho de Águia, a dalt de tot d'un turó i d'unes 5.000 escales, però amb unes vistes que s'ho mereixen. Arribem just a temps per resguardar-nos del xàfec, que omple la nit de soroll i olor de pluja i bosc tropical.
Acabem el dia sortint sota la pluja per anar a sopar a una pizzeria amb música en viu, on fem un rodizio (barra lliure) de pizzes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada