Dia 30. Aracajú

Mentre esperem que el Jhonathan ens vingui a buscar, aprofitem per penjar fotos al blog i anar completant els nostres perfils de Couch Surfers.
Sortim a passejar amb el Jhonathan per l'Orla, una zona vora la platja dotada de múltiples equipaments: el parc infantil, llacs, pistes de tenis, ànecs i oques, motocross i cars, vial per córrer i una fira d'artesania, que es troba tancada. Ens sorprèn que hi hagi tan poca gent passejant, per ser un diumenge, potser s'han espantat per la pluja d'ahir. A l'horitzó podem veure perfectament les plataformes petrolíferes de l'empresa Petrobras.
El Jhonathan és una bona companyia, ja que comparteix amb nosaltres les ganes de parlar de política i està al dia de tot.
Després anem a la platja, en una zona plena de Kite Surfers, fent salts espectaculars i filigranes per que no s'enredin els seus estels amb els altres. No sempre ho aconsegueixen i podem presenciar com a un se li escapa i s'enreda en un dela xiringuitos. Prenem el sol i llegim unes revistes que el Jhonathan ens ha recomanat.
Passem a  buscar a l'Alan, que ja ha acabat la prova, i anem a dinar plegats a un restaurant on mengem unes moquecas (un plat tradicional de Bahía, normalment de peix, amb una salsa feta de llet de coco). Boníssimes, tú!
Ens porten a casa i ja ens despedim d'ells definitivament (de moment).
A la tarda l'Adrianno i la Monique ens porten a veure la posta de sol a la Orla do Por do Sol, a la vora del Riu Sergipe. Tot i haver-hi núvols, la vista és molt bonica, i els colors tenyeixen el riu i les barquetes.
Al tornar, fem un dels nostres famosos pastissos de formatge, per agraïr la calidesa dels nostres amfitrions.
A la nit ens animem a anar al Caryry, un concorregut bar-restaurant de forró, a l'Orla d'Atalaia. Fem un mos, unes cerveses, veiem ballar forró i fins i tot ens animem a ballar una mica.

Dia 29. Aracajú

Avui plou. La Monique i l'Adrianno estan aprenent a tocar el chelo, en una orquestra de la ciutat, i al anar cap a classe ens porten en cotxe fins al centre. Aquests dies tenim la sort que tothom ens porta en cotxe d'una banda a l'altre, i així podem descansar una mica de busos.
El mercat d'Aracajú és immens. Primer passegem per una nau plena de parades d'artesania i de menjar. En un bar, un grup de músics vells toquen samba animats per la clientela, tots locals.
Després passem a les naus gegants del mercat, la de fruites i verdures, on ens mengem unes castanhas de cajú i un aigua de coco; la del peix, on tenen peixos gegants i cabassos plens de crancs vius; la de la carn; i al segon pis, que hi ha el Camelódromo, paradetes d'andròmines, mòvils, roba...
Seguim cap al centre, on volem anar a visitar una església i un palau-museu,' però ens agafa la pluja de plè i ens refugiem en un centre turístic d'artesanies, on un músic local dóna un concert.
Després de caminar sota la pluja, no aconseguim trobar el Palau, així que anem fins a un altre museu, el de A Gente Sergipana.  El museu està força bé, plé de sales interactives, projectors, ipads..., que demostra les grans inversions del país en cultura. Malauradament, només es pot fer visita guiada i en grup, i el nostre guia es mostra força desganat amb la seva feina (a diferència del què ens havíem trobat fins ara).
La Monique i l'Adrianno ens venen a buscar pel museu, ja que s'havia anul•lat l'assaig, i ens porten a casa, on ens podem dutxar i canviar la roba xopa.
A la tarda ens proposen d'anar a fer una sessió de Reiki, una teràpia oriental de relaxació, i nosaltres acceptem.
Però abans ens porten a "dinar-berenar", ja que amb tot encara no havíem menjat res, a un lloc de pasta exprés, que et cuinen la pasta, davant teu, amb la salsa i els ingredients que vols, en tan sols 5 minuts.
Arribem a la casa on fan el Reiki, amb un jardí molt bonic, ple de flors i amb mòbils de vidre que repiquen sota la pluja. Esperem el nostre torn sota el porxo, on esperen altres persones. Quan ens toca, entrem a una sala amb algunes camilles on ens fan estirar i on unes dones, amb aspecte de bruixa bona, ens tapen els ulls amb una tovallola. L'ambient està perfumat amb encens i música relaxant i comença la teràpia. Al principi posa nerviós per ser la primera vegada, però de seguida les mans calentes ens infonen pau. A l'acabar ens desperten i ens donen un got d'aigua i sortim totalment relaxats, cadascú al seu temps. Tot plegat resulta ser una experiència molt interessant i sorprenent, ja que extranyament l'haguéssim experimentat per iniciativa pròpia.
Després anem cap a l'orla del mar, a un xiringuito on ens prenem una tapioca i un cafè i on ens trobem amb els nostres amics, en Jhonathan i l'Alan, que també estan a la ciutat per que l'Alan ha de fer una prova per a un concurs públic.
I acabem el dia tots plegats, prenent unes cerveses a un bar, i parlant de política i de les properes eleccions.

Dia 28. Penedo - Aracajú

Prenem el café da manhã a la terrassa amb vistes el riu. Sortim a passejar, entretenint-nos entre les parades del mercat, on els peixaters porten el peix amb carretons i on descobrim que l'actual president dels EEUU és un doble i que l'autèntic Barack Obama té una barraca de verdures en aquest mercat. També passegem per una avinguda plena de velles mansions colonials, protegides com a patrimoni, algunes de les quals en procés de restauració. Al llarg de l'avinguda, una comitiva de propaganda electoral fa onejar banderes del partit de torn, en plena solana, per guanyar-se un salari.
Després d'aprofitar el matí, arrepleguem els nostres bàrtols i anem a agafar el ferry, que atravessa el riu i ens deixa a la parada de bus de Neòpolis, on agafem el bus cap a Aracajú.
A la rodoviària els nostres amfitrions Couch Surfing ens venen a recollir. Ells són l'Adrianno i la Monique, que ens porten al pis d'ella, on coneixem a la Roberta i el Tomás.
L'Adrianno és amb qui hem contactat, un noi alt, amb planta de jugador de bàsquet, estudiant d'enginyeria electrònica i guitarrista. La Monique, la seva parella, és dissenyadora gràfica, molt agradable i amb molta experiència en el CouchSurfing. La Roberta és la companya de pis de la Monique, estudiant d'infermeria. I el Tomás, o Tomasinho, és un gosset que la Monique va adoptar quan va viure a Lima.
Ens instal•lem a l'habitació dels convidats, i sortim a prendre un Açaí gegant amb la Monique i la Roberta. I al vespre ens porten a la trobada setmanal de CouchSurfers de la ciutat.

Dia 27. Penedo

Al matí sortim cap a la Rodoviária amb el Flavio, que agafava un bus cap a Recife a la mateixa hora que nosaltres. Ens acomiadem i agafem el nostre bus cap a Penedo. És una ciutat petita i decadent, ja que en els seus bons temps gaudia d'una posició estratègica per creuar en ferry el riu São Francisco, fins que es va construir un pont aigües amunt. L'encant de la ciutat són les antigues mansions colonials, el mercat popular, les antigues barques per creuar el riu i aquest ambient decadent.
Només arribar ens mengem un bon almoço  (per que estàvem morts de gana) en un bar local que tenien un lloro.
Després anem a la recerca d'una pousada per passar la nit. L'escollida és l'Stylos I, amb una terrassa amb vistes al riu São Francisco. Sortim a explorar la cidade i vistem algunes esglésies i un museu. Però aviat es fa fosc i arriba l'hora dels xupasangres (mosquits, no vampirs), que ens agafa just passejant per la vora del riu. Després mengem un gelat gegant en un bar, estil nordamericà anys 50, sota de l'hotel São Francisco, l'únic edifici alt, al bell mig de la ciutat.

Dia 26. Maceió

Avui en Jhonathan ens porta, a nosaltres i al Flavio al museu Théo Brandão, per que vol fer un article sobre la nostra visita al museu, ja que aquest forma part de la seva universitat i és l'únic que apareix a la guia Lonely Planet. Tracta sobre la cultura, tradició i folkclore d'Alagoas. La visita és força interessant ja que parla de tradicions d'arrel popular que encara perviuen i segueixen al carrer. Link a l'article del Jhonathan
Després de dinar anem a la Pinacoteca, també de la UFAL, on ens trobem amb l'Alan, i on veiem una exposició d'un artista local que feia uns dibuixets molt guais.
Després anem a passejar pel centre antic de la ciutat, on carrers decadents bullen amb botigues i comerç de tot tipus, en un ambient caòtic i popular; que no té res a veure amb el concepte de nucli històric europeu. També pugem a un edifici alt per veure les vistes, que a la nit és un prostíbul. També visitem l'antic palau de govern d'Alagoas i la plaça decorada amb les 100 i picu banderes de cada (municipi; i ens mengem uns cacahuets bullits. Després passegem per la orla (passeig de costa), on ens trobem per casualitat i molta sorpresa, en Sean, l'irlandès que fa la ruta amb moto. Al vespre, tots a casa el Jhonathan, fem un sopar multicultural amb pollastre al curry, preparat pel Flavio, truita de patates i pa amb tomàquet, fets per nosaltres. I acabem la nit en un bar amb jazz en directe i unes garrafes de cerveja gelada (ampolles de 600ml.).

Dia 25. Maceió

Hem quedat d'hora al matí amb el Flavio, per anar a Praia do Frances, un poble petit de platja, amb una barra d'escolls que deixa unes aigües tranquiles. És el típic dia de platja: prendre el sol, banyar-nos, llegir i caminar per la platja amunt i avall. Dinem un típic Almoço, compost per un plat a triar, en aquest cas un peix  ben fresc, acompanyat amb bols d'amanida, feijão, arròs i macarrão;quedem ben tips (ens estem posant molt gordos XD).
Ens passem la tarda per tornar amb els busos, en plena hora punta. I arribem a casa fets pols, per la qual cosa dediquem la resta de dia a dutxar-nos, relaxar-nos i fer pesquisa internàutica. Sopem amb el Jhonathan i acabem el vespre tranquilament, com si fóssim a casa nostra.

Dia 24. Maceió

Ens llevem i esmorzem amb el Jhonathan, amb qui ens vem sentir molt ben acollits.
Al matí anem a Marechal Deodoro, un poble petit i molt tranquil, a tocar d'una lagoa, i pràcticament sense turistes; on passegem per carrers amb casetes de colors i esglésies colonials.
El Marechal Deodoro va ser el primer president de la República. El 1889 encapçalà una revolta que va enderrocar l'anterior monarquia, i deixant al poder els militars i els magnats del cafè.
Al mig dia tornem cap a Maceió i anem cap a la universitat, on havíem quedat amb el Jhonathan per assistir a una taula rodona sobre "burocràcia i capitalisme". Però al final l'acte era un altre dia, així que en Jhonathan ens va proposar participar en un taller que ell dinamitzava fent de voluntari, en un centre formatiu que també realitza projectes socials. El projecte on participem es diu Vira Vida, i té per objectiu formar a joves de 14 a 21 anys que han viscut en entorns d'explotació sexual i tràfic de drogues. A la sessió del taller discutim sobre mitjans de comunicació i informació. Nosaltres contribuïm explicant les eines de comuncació que utilitzem durant el nostre viatge (facebook, blog, CouchSurfing...). També fem reflexió de com les noves tecnologies d'informació i comunicació estan servint als moviments socials. I al final els joves no poden estar-se de preguntar-nos sobre nosaltres i del lloc on venim, la llengua...
Després de passar per casa a dutxar-nos, el Jhonathan ena convida a assistir a una missa de formatura d'un amic seu, arquitecte. La cerimònia de formatura (graduació) dura tota una setmana i es fa amb tota la promoció: el primer dia és la missa catòlica, el segon la missa evangèlica, el tercer l'entrega de diplomes i el quart la festa grossa. Tot plegat és com un casament: amb tota la família, super ben arreglats, amb un vestit diferent per cada acte... i molt molt car! En la missa l'Alan canta al cor, i en Flavio s'encarrega del reportatge fotogràfic de l'amic arquitecte, que es diu Fabio i assisteix amb la dona i el fill. Mentre dura la missa, ens escapem per anar a fer la compra al super. I quan finalitza la cerimònia acabem tots sopant a casa el Jhonathan, una pizza congelada, uns marcarão (pasta) a la italiana que prepara el Flavio i un vi brasileny (que són molt dolços).

Dia 23 Nit. Maceió

Arribem a l'estació de Maceió (capital estat d'Alagoas) on ens esperen l'Alan i el Flavio, per portar-nos a casa del Jhonathan; tots CouchSurfers.
El Jhonathan és el noi que ens acull a casa seva, és periodista i treballa a la UFAL (universitat). L'Alan és un amic seu, també periodista, que viu al condominio del costat; i està allotjant al Flavio, un noi italià, estudiant d'enginyeria computacional, que està fent intercanvi a Vitòria (estat d'Espirito Santo, Brasil) i que, aprofitant la vaga que s'ha trobat a la seva universitat, també està viatjant.
A la nit els nostres amfitrions ens porten a un concert molt guay al barri de Pajuçara, vora la platja. Es tractava de dues bandes, una de Rock amb una cantant molt roquera, i l'altre de Maracajú (batucada) amb uns 20 percussionistes; que fusionaven els dos estils amb un so culpidor que ho omplia tot i que ens va fer vibrar, amb versions de Pink Floyd, Guns'N'Roses, Michael Jackson, i altres grups brasilenys de rock i MPB.

Dia 23. Maragogi-Maceió

Aquesta nit la Gemma ha somniat que anava a prendre un cafè amb llet amb la Mey i la Cristina Marín, i que en el bar els servien un plat de pernil ibèric, una bistecs i unes cuixes de pollastre. El cambrer anava ben vestit, amb pabtalons negres i camisa blanca. I altres coses que no s'enrecorda. Algun altre dia també ha tingut somnis divertits, com un que sortia el Mia fent el mono i uns fantasmes.
Avui és dia de viatge, però com que el bua no surt fins a les 12 del migdia, aprofitem per anar una estona a la platja, abans de recollir les maletes.
Però al final la cosa s'ha torçat, després d'esperar una hora el bus en el lloc equivocat, tot i que havíem triangulat la informació (ens ho havia indicat la sra de la info turística i dues persones més). I el pròxim bus la gent no s'aclareix i no saben si passa a les 2 o a les 4 de la tarda.
Mentre ens esperem a la plaça, tenim l'oportunitat de veure la desfilada de la campanya electoral municipal del candidat 55, els taronges. Una hora passant motos, cotxes, camionetes i autobusos plens de gent amb banderes i amb altaveus gegants fent sonar els hits del moment adaptats a la propaganda dels candidats.
Anem a dinar al lloc dels argentins i tornem a les 2, però la informació també era errada, així que podem veure una segona desfilada del candidat contrincant, el número 11, els blaus. També es viuen certs moments de tensió quan es creuen els taronges i els blaus. Tot plegat sembla la celebració dels forofos de dos equips de futbol.
Per fi arriba el bus correcte, a les 4, pero no marxa fins al cap de mitja hora durant la qual se'ns presenta un home anomenat Mauricio, que ens explica la vida.
Per fi agafem el bus cap a Maceió, recorrent bonics paisatges verds de plantacions de canya, i amb una punxada de roda inclosa.
I pel moment aquí estem al bus. Aquesta nit hem aconseguit per fi un Couch Surfer que ens aculli, avia'm com serà!

Dia 22. Maragogi

L'esmorzar a la pousada és super complet.
Sortim a caminar per la platja, avui en sentit nord. Igual que Recife, la platja és d'aigües tranquiles, degut a la barra d'escolls naturals que ressegueix aquesta part de costa, i que dona al mar múltiples tonalitats blaves.
Seguim caminant fins que arribem a un riu que, degut a la marea alta, hem d'atravessar amb l'aigua fins al pit i la motxilla (petita) sobre el cap. Quan ens cansem de caminar seiem a prendre el sol i a prendre un bany. I després parem al Bar do Joel a prendre un aigua de coco i menjar-nos-el, on també trobem un cranc molt simpàtic. Al tornar, la marea baixa ens permet creuar el riu sense problemes. Abans de dinar passem per la piscina, el temps just per cremar-nos amb el sol.
A la tarda fem estona d'internet per intentar trobar Couchers que ens acullin a les pròximes parades.
I a la nit sopem a un garito portuguès, on també tenen música en  viu.

Dia 21. Maragogi

Ens llevem d'hora al matí per que avui marxem cap a Maragogí. Agafem bus, metro i un altre bus que ens canvia d'estat, atravessant gran plantacions de canya de sucre. Arribem al migdia, a la Pousada Verdes Mares.
Maragogi és un poble amb 30km de costa i platges, tot i que el nucli només ocupa 2km. L'ambient és d'una petita vila de pescadors i turisme de platja de cap de setmana.
Sortim a reconèixer el poble i després caminem per la platja cap al sud. Al tornar a l'hotel ens banyem a la piscina.
Al vespre anem a sopar, ens mengem uns espetinhos i una tapioca, i després fem una caipirinhes al bar dels Argentins on tenien música MPB en viu.

Dia 20. Recife

Ben d'hora al matí ens recullen pel hostel l'Ana i l'Elinaldo, dos couchsurfers amb els que hem estat contactant aquests primers dies a la ciutat. L'Elinaldo és de Recife i l'Ana és la seva hoste, és de São Paulo.
L'Elinaldo ens ha deixat a l'Espaço Ciencia i alla hem passat tot el matí.
Es tracta d'un espai a l'aire lliure al costat d'uns zona de "mangue" amb diversos aparells amb els quals es pot intractuar a l'estil museu de la ciència. Vam tenir la sort de trobar-nos amb un monitor-guia amb força experiència i molt simpàtic. Hi havia diverses zones o espais; el planetari, l'exposició sobre l'evolució de les espècies, la de les fonts d'energia, experiments amb l'electricitat, espai dels sentits, recorregut per la creació i història de la terra...
Al migdia ens en vam anar cap al centre on ens vam reunir amb l'Elinaldo. Vam fer un dinar ben popular al mercat, pel qual vam fer una bona passejada després. Els nostres companys de passejada s'encarregaven de fer fotos de tot!
La tarda va ser de visites culturals pel centre, hi havia alguns petits museus concentrats en una plaça, com el dedicat a Chico Science, el de cultura popular, el de design i el del carnaval (on vam poder descobrir diverses tradicions populars de la zona durant aquesta festa)...
A la nit vam participar a l'encontre de couchsurfers de la ciutat. Hi havia un munt de gent i en vam poder conèixer alguns. Entre d'altres, el Sean, un noi irlandès que ha viscut dos anys a Colombia i ara fa tres mesos que  viatja per l'Amèrica Llatina amb una Honda.

Dia 19. Olinda i Recife

Olinda és una ciutat amb una centre històric de gran valor i ben conservat, amb esglésies i casetes colonials. També és molt acollidor i fotogènic, pels colors vius de les façanes, i mercadillos d'artesanies i menjar.
En una de les esglésies ens vem trobar un guia que ens va fer una visita molt interessant, sense mànigues ni floritures d'espectacle, incidint en la separació racial i de classes de l'època.
També vem visitar el museu dels Mamulengos, un espectacle de titelles estrambòtics de la cultura popular nordestina, i on també vem trobar un guia que ens va explicar apassionat els orígens d'aquesta tradició. Si bé tenien origen en l'adoctrinament secular dels jesuites, al cap del temps es va convertir en una tradició popular amb personatges de la vida quotidiana caricaturitzats i amb una narrativa picaresca.
Al tornar d'Olinda vem anar a un super per comprar ingredients i fer-nos una amanida al hostel, ja que portàvem masses dies menjant al carrer i necessitàvem vitamines.
L'Albergue Piratas da Praia ens va agradar molt. Els petit pis comptava, entre d'altres espais, amb un Salão de Beleza, una saleta per tocar música, biblioteca, ordinadors i música ambiental molt interessant; amb una decoració guay, amb fotos i posters de músics locals. Els esmorzars estaven boníssims i a l'arribada ens van oferir uns xupitos de coco i de cacahuet. A la saleta del televisor, la Gemma va poder seguir la seva novel•la preferida, Avenida Brasil, que no té desperdici.

Dia 18. Recife

Matí de gestions: canviar diners, rentar roba, planificar la ruta, enviar mails, contactes...
Després sortim cap al Castell de Ricardo Brennand, que és un museu amb gran col•lecció de l'època d'ocupació holandesa. Es tracta d'una finca gegant i construccions en forma de castell. La joia de la col•lecció del tal Ricardo és un petit castell ple d'armes, navalles, armadures, pistoles i quadres eròtics.
També vem poder comprovar la simpatía d'alguns ciutadans, que només baixar del bus ens van guiar fins al museu. Un dels quals era en Felipe, un estudiant d'historia que feia les pràctiques al museu i que ens va estar presentant el museu.
Al tornar vem parar a la Praça de Boa Viagem, el nostre barri, on hi havia un mercat de menjar i artesanies, on vem menjar una tapioca i un acaraje. I després vem caminar per tot el passeig marítim, on ens vem prendre una caipirinha, sota l'amenaça del taurons, que solen fer incursions per la platja.

Dia 17. Busos i João Pessoa

Degut al bon clima permanent de la zona, les parets del hostel Zicatela son obertes, i els finestrals sense vidre. Això permet dormir amb el soroll ambiental dels arbres, la gent que passa pel carrer, el vent... I aquest matí ens llevem amb el soroll de la pluja. Aquesta es manifesta en temporals de matí que solen durar poc. Si ens quedéssim a Pipa això no seria cap problema, però avui ens passarem el dia agafant i liant-nos amb els busos.
Primer vem agafar una van fins a Goianinha, on vem haver d'esperar mitja hora (que va semblar molt més) al següent bus, en una parada a peu d'autopista, al costat d'una àrea de servei i sota la pluja i el vent.
Arribem a João Pessoa, una ciutat gran, capital de l'estat de Paraíba, una de les ciutats més antigues del Brasil. Decidim deixar el centre històric per la tarda i agafem un bus per anar a veure l'Estaçao Cabo Branco, un espai cultural dissenyat pel famós arquitecte Oscar Niemeyer. Després de molta estona, arribem a Praia de Seixas, on el conductor del bus ens diu que aquell bus no arriba fins a l'Estaçao. I ens deixa en un terminal, que en realitat és un descampat on els nens de l'escola del costat juguen a futbol, en un barri de l'extraradi. Després d'una hora esperant, i de tenir temps de relacionar-nos amb la senyora del bar i els autobuseros, agafem el bus correcte que ens deixa a la porta de l'Estaçao, que al ser dilluns estava tancada.
Agafem un altre bus i arribem a la Praia de Tambaú on vem visitar la feirinha de artesanato.
Al tornar cap al centre, agafem el bua en la direcció equivocada fins a les afores de la ciutat on el bus acaba el trajecte. Per sort, ens deixen tornar a pujar al bus de tornada, ja que se'ns havien acabat els diners en metàl•lic.
Després de tornar a creuar tota la ciutat arribem a l'estació de busos, i ens endinsem en el centre antic. Però al ser ja tard i al començar a fer-se fosc, els antics carrers perden l'encant i resulten força tètrics i d'aspecte perillós. Aconseguim fer un petit volt pels carrers més concorreguts, i aprofitem per menjar-nos uns espetinhos; abans de tornar cap a l'estació i agafar el bus cap a Recife.
A l'arribar, encara haurem d'agafar dos busos més, fins arribar per fi a l'Albergue dos Piratas da Praia.

Dia 16. Pipa

(Despertar: els nostres companys d'habitació tornen de festa a les 7:30 del matí i decideixen despertar-nos per explicar-nos, amb una Skol a la ma, les aventures nocturnes d'en Highlander, supervivent nat, i el seu amic El Viatger Sonat.)
Avui dia dels animalets (i del Capità Planeta).
A l'hostel Zicatela hi viuen una parella de gatets molt simpàtics i entremaliats. També veiem des de l'hamaca, als arbres propers, colibrís juganers.
Baixem a la Praia do Amor (també coneguda com a Praia dos Afogados) i caminem, amb la marea baixa, per la Praia do Centro, la Baía dos Golfinhos (dofins, que podem veure en llibertat), fins a la Praia do Madeiro, on el Toni pretenia fer classes de surf, però no vem trobar a la professora.
A la tarda tornem en bus directament a Madeiro, pero tampoc trobem la professora de surf. Malgrat tot, tenim la sort de veure entre la vegatació salvatge una comunitat de macaquinhos traient-se els polls els uns als altres. I ens quedem a veure les onades gegants de la marea alta i els surfistes que aprofiten els últims raigs de sol, que amb la pluja dibuixen un arc de sant martí.
A la nit fem un bon sopar de comiat de Pipa, un lloc que ens ha agradat molt.

Dia 15. Pipa

Ens llevem al Zicatela hostel, un casa de fusta, amb redes (hamaques), un esmorzar boníssim, i un ambient surfer argentí amb molt bon rotllo.
Passegem pel poble de Pipa i després baixem a la Praia do Centro. La marea es troba en un punt àlgid ja que ens trobem en lluna nova. A aquesta hora es troba baixa i deixa al descobert roques marines plenes de crancs. I seguim caminant fins a Praia do Amor, admirant la geomorfologia costanera que forma roquissars i castellasses negres de gresos ferraginosos foradats per l'erosió.
Recuperem forces bebent-nos unes aigües de coco i menjant-nos els cocos. Després ens banyem a Praia do Centro i ens estirem a l'ombra d'una palmera, mentre la marea va pujant fins als 4,4 m., moment en que decidim abandonar la nostra palmera i anar a menjar-nos un "açaí na tigela".
Tarda d'internet i organitzacó del viatge.

Dia 14. Natal

Passeio de buggy pelo litoral norte e Genipabu.
Ens recull dora el nostre guia, conegut com "O Diabo Maluco da Estrada". Després de recollir a una altra parella, de Sao Paulo, i d'una carrera vertiginosa que ens va fer témer per les nostres vides, amb avançaments pel carril contrari, entre autobusos i fregant amb el cotxe del davant, vem arribar a la zona de dunes.
Allà el Diablo Loco ens va portar amunt i avall per les dunes, a tot drap i amb derrapades impossibles. Per la Gemma la part part més emocionant era seure al seient posterior del mig, sobre la carrosseria (cal dir que els nostres companys no s'hi van voler enfilar i que el Toni s'hi va posar per compromís, acabant amb agulletes als braços d'agafar-se per conservar la vida.
Per la resta, varem poder veure paisatges dunars espectaculars, platges de pescadors, lagoas... Sempre acompanyats per un gran estol de buggys que feien el mateix tour. En un punt del recorregut varem haver de travessar un riu pujant el buggy en una barca. I també varem fer una parada per veure les brincadeiras,  tirolines saltan des de les dunes fins a una lagoa, i baixades per una lona en plan La Gran Animalada.
A la tarda vespre viatgem fins a Praia da Pipa.

Dia 13. Natal

Dia d'explorar la ciutat.
Natal és una ciutat molt gran, de la qual visitem la zona de platja, Ponta Negra, molt turística, amb grans gratacels d'apartaments i hotels. Al sud de la platja central s'erigeix el Morro da Careca, una gran duna-penyasagat  consolidada per la vegetació.
Passegem per la platja i desperes anem a visitar el Forte dos Reis Magos, on un guia molt "engraçado", ens explica entre d'altres coses que els europeus (no sabem si de l'època colonial o els actuals també) es dutxaven 1 vegada cada 3 mesos, fet que va aixecar una gran riallada entre els visitants.
També ens vem prendre una aigua de coco, que els moços agafaven directament de les palmeres de la platja, amb un machete.
A la tornada ens vem banyar a la piscina situada al terrat del Nautilus.