Dies 6 al 14. Santiago de Chile

Després de 2 anys i sis mesos exactament, després que el Toni marxés, tornem a posar els peus a la ciutat de Santiago de Chile, una ciutat plena de contrastos i desigualtats socials. Si quan la vem conèixer ens va semblar gran, ara després de veure Sao Paulo i altres grans ciutats, ens sembla acollidorament abarcable.
Tenim uns dies per tornar a respirar, caminar, viure i reviure la ciutat i, sobretot, l'entranyable Barrio Yungay; el què durant quasi un any va ser casa el Toni. Es tracta d'un barri històric, el patrimoni del qual va ser defensat pels moviments veïnals fins a.aconseguir que fós declarat Barrio Típico, és a dir, amb un pla de protecció del patrimoni urbà.
A més a més, ens allotgem a La Casa Amarilla, on a part de descansar i veure de nou a tota la gent, tenim la oportunitat de treballar fent alguns "apanyus".
Total, que passem uns dies desconnectant de la vida nòmada, amb un sostre i llit estable, antics i nous amics, asados i, fins i tot, una mica de treball! Ueee!

Arribem el dia 6 a la tarda i ens n'anem directes a la Casa Amarilla per instal•lar-nos, dutxar-nos i descansar una mica i escriure al blog. Ja al vespre ens prenem unes "chelas" al pati de la casa, amb la Maria i el Claudio, els "jefes" i amb d'altre gent de la casa que van arribant i anem coneixent.

El dia 7 ens n'anem a comprar a la feria del barri, verdures i fruita fresca! I ens dediquem a passejar pel barri Yungay.  A la tarda-vespre ajudem a fer els preparatius de la festa d'inauguració de la botiga del Claudio, que és artesà joier. Evidentment a la nit ens apuntem a la inauguració, amb menjar i mojitos.

El dia 8 ens planifiquem una mica l'estada, decidim quan treballar i què més ens cal fer. Passegem per la Plaza Brasil on trobem una fira de biblioteques autogestionades i hi ha parades de llibres de caire alternatiu. També hi ha algunes artesanies i roba de segona mà (la Gemma es compra un vestit, quina sensació tan agradable posar-se roba nova després d'anar sempre amb el mateix!). I a la nit ens n'anem a la festa de commemoració dels 100 anys del partit comunista xilè amb, ni més ni menys, que Silvio Rodríguez i Inti Illimani, entre d'altres. No tenim entrades però ens hi arribem i n'aconseguim a la revenda, una mica més cares. Per casualitat quan arribavem ens trobem amb la Itziar i l'Oscar, uns amics del Toni de l'època xilena!

El dia 9, diumenge, ens n'anem de compres a la feria grossa del barri perquè hem organitzat un asado a la Casa Amarilla i convidem als vells amics del Toni; la Daniela, el Javier i la Berenice, el Gabriel, i amb els actuals de la casa. Preparem pisco sour amb pisco peruà i all-i-oli.

El dia 10 el dediquem sencer a treballar a casa, i al vespre ens n'anem a l'emblemàtic Cafe Brasil on ens mengem un completo i ens prenem un terremoto.

El dia 11 anem a passejar pel centre, pel carrer Bandera (ple de botigues de roba de 2a mà) i busquem un regal pel Pedro Leon, el fill de la Liza, una amiga del Toni. Al final parem a una llibreria i li comprem un llibre de roba molt bonic que resulta que l'ha escrit el Dr. Estivill. Després de dinar anem a visitar a la Liza i el seu fill a la primera casa on el Toni va viure. És fantàstic tornar a veure la casa, tot i que ara, s'ha convertit en la casa d'una família amb nens, i l'habitació del Toni és una sala de yoga. Després de parlar una mica de tot i de prendre un jugo, li donem el nostre regal i sembla que li agrada, almenys pel gust! Encara ens queda temps per visitar el Museu de la Memòria. A la nit anem a La Casa En El Aire on hi ha nit de micro obert i ens prenem unes cerveses artesanes.

El dia 12 al matí treballem a casa i a la tarda, després del cafè, hem quedat amb la Itziar a casa per anar a la Piojera. Ens quedem petant la xerrada a la Casa Amarilla i després ens n'anem a la Piojera on ens trobem amb l'Oscar, el xicot de la Itziar, i a la Daniela i el seu pololo. I què més explicar, fem el que cal fer a la Piojera, prendre una bona pila de Terremotos, que a mesura que avança la nit fan les converses més disteses i ens van tornant, per art de màgia, més bons.

El dia 13 al matí treballem a casa, ens toca lluitar contra les aranyes del rincon tot endreçant els magatzems. A part d'aranyes tanbé trobem una rata cadàver que està tan tiesa que sembla dissecada. A la tarda anem a veure un concert de Camila Moreno i Inti Illimani a la calle Londres, organitzat com a commemoració del Dia dels Drets Humans pel Memorial de Londres 38, una casa que havia estat centre de detenció, tortures i desaparicions durant la dictadura. I a la nit anem a l'estrena de El Hobbit al cinema i ens donen crispetes dolces.

El dia 14 ens arribem a la terminal de busos per comprar els bitllets a Mendoza per a l'endemà. Tornem tot xino xano cap al barri i ens parem a un cyber per enviar alguns couchsurfers de cara a les properes etapes. Seguim la passejada pel barri. A l'hora de dinar ens n'anem a un peruà ja que ens havia quedat pendent menjar-nos un autèntic ceviche peruà. A la tarda passem comptes amb la Maria pel nostre treball i el nostre allotjament. Després, el que havien de ser unes birres de comiat, s'acaba convertint en un asado amb tots els amics.
Ens n'anem a dormir, demà toca seguir la ruta.

Total, que han estat uns dies fantàstics! Que ens han permès descansar i sentir-nos com a casa!! Moltes gràcies per tot Casa Amarilla, Yungay, Santiago i companyia!!

Dies 3, 4 i 5. Viatge Copacabana - Santiago de Chile

Aquests dies estem viatjant en bus fins a Santiago de Chile, 2.672 km: una bona patejada!!
Ens llevem ben d'hora i anem a agafar el bus que havíem comprat el dia anterior, direcció La Paz.
Arribem encara al matí, agafem un taxi fins a la terminal rodoviaria internacional i creuem la ciutat. És una ciutat gran, força pobre, amb edificis sense acabaments ni façanes; amb molta pols i molt trànsit; enfonsat en una vall.
A la terminal preguntem a totes les companyies, i trobem una barata i amb dinar. Anem a pujar però en lloc de sortir de la terminal, el bus passa a recollir-nos sota el pont d'una autovia.
El bus es passa com dos hores per sortir de La Paz. Quan aconseguim sortir, ens posen la col•lecció completa de Invictus, unes pelis de lluita dintre de presons.
Travessem la Cordillera, vorejant el Parque Nacional Sajama, el llac Chungarà i amb tot de volcans de fons, algun d'ells (Parinacota) fins i tot fumejant.
Arribem a la frontera i la carretera està plena de camions fent una cua de bastants quilòmetres. Sembla que siguem als confins del món! Per sort, el bus i els turismes no han de fer tota la cua i anem avançant entre els camions.
Per tot plegat, arribem tard a Arica i, junt amb el canvi d'hora, ja no queda cap bus que surti cap a Santiago, i les taquilles ja estan tancades. Estem morts de gana i el restaurant de la terminal també està tancant.  Intentem trucar a algun dels hostels que ens surten a la guia, però no aconseguim aclarir-nos amb els prefixos.
Decidim provar sort i anar directament a un dels hostels, però quan sortim de la terminal ens enganxa un noi que ens porta fins una caseta que hi ha allà al davant on ens ofereixen una habitació per a nosaltres dos, molt simple, però ben barata, per arribar-hi ens cal passar per una habitació plena de lliteres amb gent dormint. Abans d'anar a dormir ens n'anem a un bareto restaurant que hi ha al costat. Estem super fets pols i ens n'anem de pet a dormir, abans d'agafar el son sentim com els de l'habitació del costat lluiten contra una perillosa aranya "del rincón"  (benvinguts a Xile!).
Ens llevem ben d'hora per que no ens volem quedar sense billets. Ho aconseguim i ens n'anem a esmorzar; encara queda una estona per que surti el bus, així que aprofitem per dutxar-nos (en aquestes terminals solen tenir dutxes) i canviar-nos. Quedem com nous!
Surt el bus, però al cap d'una estona de camí es para en un poble, sembla que té algun problema de motor i ens hem d'esperar al servei tècnic. Aprofitem l'espera per anar al mercat a comprar-nos fruita i avituallament pel viatge. Al cap d'una hora el bus torna a arrencar. A banda del problema tècnic, aquest bus és molt millor, confirmant la bona fama dels autobusos xilens. Ens donen tots els àpats, mantes, coixins, aire acondicionat i el millor, les pelis no són de lluites i combats a mort: de primer ens posen Lórax (una d'animació dels creadors de Gru), de segon un culebron (la peli preferida de la Gemma) d'un ex-marine de l'Iraq que torna a EEUU per lligar-se una xati, i de postres Fúria de Titanes.
Dormim la nit al bus, atravessant els deserts del nord de Chile per la famosa Ruta Panamericana. No arribarem a Chile fins demà al migdia.

Dies 2 i 3. Copacabana (Bolívia)

Copacabana es la ciutat turística de la banda boliviana del Titikaka. És més petita i el turisme és de caire mochilero i hippie.
Arribem al migdia i anem ràpidament a comprar billets per anar en vaixell cap a la isla del Sol. Volem anar-hi avui mateix. També hem de canviar diners i dinar. Hem deixat les motxilles grosses en un hostel que ens les guarda.
Aconseguim fer-ho tot a temps i agafem el vaixell, que ens porta al costat nord de la illa, al poblat de Cha'llapampa.
La Isla del Sol és considerada sagrada pels incas ja que segons la seva mitologia és on va néixer el Sol i on van aparèixer el déu Viraqocha i els primers incas: Manco Qapaq i la seva germana i dona Mama Oqllo.
Trobem un hospedaje i sortim a passejar cap a la punta nord, on hi ha les ruïnes de Chincana, on hi ha la roca sagrada on s'inicià la llegenda de la creació inca. A aquesta hora de la tarda està tot desert i podem passejar per les ruïnes del santuari tranquilament, fixant-nos en les roques i una taula ritual gegant de roca massissa.
Pugem dalt del turó més alt de la punta nord, el cerro Tikani, a 3.936 msnm.
El paisatge és espectacular, amb un cel enorme i envoltats pel llac, amb el sol aixecant reflexos i ombres que es van allargant, a mesura que s'acosta la posta de sol. Els estrats geològics s'aprecien perfectament, inclinats i aixecats formant cuestas i crestes que dibuixen la carena de l'illa i sobresurten del llac seguint la línia en forma de petites illes. El sol es va alineant amb el relleu, les ruïnes, les roques... i un es pregunta si tot això tenia un sentit pels incas, com si el llac i la illa fossin un calendari o rellotge de sol gegant.
Estem temptats de quedar-nos a veure la posta de sol, però no volem quedar-nos a les fosques en el camí de tornada. Tornem per un altre camí, pujant pel camí sagrat dels incas, empedrat i que recorre la illa de nord a sud. Donem la volta a un turó i pugem fins dalt, però no trobem el camí que baixa cap al poble. Ja s'ha post el sol i comencem a quedar-nos a les fosques. Veiem el poble però no el camí. Al final baixem pel dret fins que trobem un camí de cabres (el seu rastre és evident) que baixa entre les roques i que per fi ens porta fins al poble, pels patis del darrere de les cases, plens de porcs i bestiar i les seves deixalles.
Sense llum de dia la vida al poble ja s'ha anat apagant, donem una petita volta entre les cases i sopem i ens n'anem a dormir.
L'endemà ens aixequem d'hora i fem un bon esmorzar. Ens n'anem a explorar l'illa des del nord, on som, fins al sud. Per creuar-la ens cal enfilar-nos per una bona costa que ens porta fins al camí inca. Aquest camí ressegueix la carena i ens permet admirar el paisatge i algunes ruïnes.
Més o menys a la meitat del recorregut quedem a prop d'un poblet i ens hi encaminem per explorar-lo pensant-nos que hi ha un museu. Quan hi arribem només ens topem amb autòctons de l'illa, som els únics forasters i del museu ni rastre.
Decidim tornar cap al camí enfilant-nos per un corriol alternatiu que trobem marcat al mapa però que constantment es perd per les terrasses de conreus. La forta pendent i l'alçada ens dificulten la caminada. Seguim pujant esgotats, i malgrat l'instint geogràfic del Toni, per moments dubtem d'estar seguint el camí correcte.
Finalment l'instint funciona, trobem el camí inca i ens sentim salvats. El seguim i ens enfilem en un turó, el Cerro Palla khasa, on hi ha una torre que ens permet veure les vistes del sud.
D'aquí continuem pel camí fins al sud, a Yumani, on dinem, prenem uns mates i descansem una estona tot esperant l'arribada del vaixell que ens durà de nou a Copacabana.
Quan hi arribem passegem una mica pels carrers del centre, visitem la catedral, fem el xafarder a les botigues de records... i tornem fets pols a l'hospedaje on ens prenem una ben merescuda dutxa, ens preparem les motxilles i sortim a sopar. Demà toca sortir ben d'hora cap a la Paz!

Dies 29, 30 i 1. Puno

Puno és una ciutat a la costa del llac Titikaka, el llac a gran altura més gran del món (a 3.808 msnn i a amb una superfície de 8.400 km2). El Titikaka, pronunciat en quechua TitiJaJa, és el llac sagrat dels incas. Es reparteix entre Perú i Bolívia i als nostres ulls és com un mar (i de fet en eres anteriors havia estat el mar Ballivian).
Puno és una típica ciutat peruana, amb mototaxis, molt transit, amb un centre turístic...
La nostra primera visita és a Cutimbo, a uns 20km de Puno, una de les moles de capcelera plana que abunden en l'extensa plana deixada per l'antic mar. El lloc, de gran bellesa natural, va convertir-se en lloc sagrat i cementiri per les cultures Colla, Lupaka i Inca; i tota la capçalera està plagada de pires funeràries i algunes torres gegants impressionants, els chulpes, amb gravats de pumes, micos i serps. Passegem per aquest lloc espectacular totalment desert, a més de 4.000 metres d'alçada i amb un cel i un sol immensos.
Tornem cap a Puno i anem a dinar com sempre al mercat. A la tarda anem a visitar el Yavari, el vaixell més antic del Titikaka, va ser fabricat a Anglaterra i van trigar 6 anys per portar-lo, vorejant el Cabo de Hornos, fins a Arica (Chile) on el van desmuntar per transportar-lo en tren fins a Tacna i creuant els Andes carregat en mules. El guia sembla que sigui d'aquella època i ens explica que el capità del vaixell, després de tota la vida de servei, s'havia jubilat recentment per anar a voltar món.
Després anem a voltar pel centre, visitem la casa del comendador, restaurada en centre cultural i on tastem el café orgànic més bò del món (títol guanyat en un certàmen). També visitem el museu de la coca i del folkclore de la regió, que parla de les grans propietats de la fulla de coca, quelcom totalment intrínsec en la cultura andina, i que no té res a veure amb la cocaïna.
Al dia següent visitem un poblet proper, famós per les ruïnes dedicades a la fertilitat, per les seves escultures suposadament fàliques. I a la tarda visitem amb un tour Sillustani, un altre complex funerari Colla localitzat en una península dins del llac, també en forma de mola, i plena de chulpes.
El dia següent ja fem de gringos totals, hem reservat un tour que ens porta a les illes flotants dels Uros i a la Isla Taquile. Amb una lanxa ens porten pel llac. La primera parada és en una de les cinquanta illes flotants dels Uros. Les illes on viuen són artificials, construïdes per ells mateixos a partir de les canyes de la totora una planta que neix al llac. Sembla que els uros van començar a construir-les buscant fugir dels collas i els incas per la seva agressivitat. La seva vida està del tot lligades a la totora ja que l'empren per construir les illes, les cases, l'artesania per vendre als turistes... Les illes les construeixen a partir de les arrels de la planta que en una època determinada de l'any moren i queden flotant pel llac, en aquest moment les famílies recullen aquesta espècie de trossos de suro i les van acumulant per construir les illes. Després hi posen canyes fins a formar un gruix de 6 metres que constantment cal anar reposant. Aquestes illes tenen una durada d'uns quants anys, un cop passats cal construir-ne de noves. Les illes han de ser lligades o afermades amb pals perquè sino quedarien surant pel llac. Totes les illes formen una comunicat, cada una amb el seu propi cap escollit en eleccions, i tenen una illa central on hi ha l'escola i alguns altres serveis.
La sensació de caminar damunt d'aquest terra flonget flonget és molt agradable.
Actualment viuen, bàsicament, del turisme cobrant entrada per visitar-los i venent artesania. Resulta en una contradicció ja que al final, per poder mantenir la seva cultura, costums i forma de vida de manera tradicional es converteixenen una atracció turística. Contradiccions del nostre món globalitzat.
Els uros ens reben, ens ensenyen la seva illa i les seves cases, ens ensenyen la seva artesania i ens porten a passejar fins a l'illa central amb les seves barques tradicionals però ja decorades per a ús turístic. A la illa central hi ha algunes parades d'artesania, restaurant, lavabos...
Després la passejada segueix amb la llanxa fins a la illa Taquile. Els habitants

de l'illa, de parla quechua, continuen portant una vida tradicional i tenen una llarga tradició textil. Vesteixen les seves robes tradicionals, les dones amb faldilles de moltes capes i els homes amb un gorro molt llarg que es teixeien ells mateixos. Els colors de la indumentària depenen de si s'està casat o no i de si s'ocupa algun càrrec de poder.
La illa és abrupte i seca, plena de terrasses agrícoles (pre-inques, ens expliquen), escales de pedra i casetes rurals. El paisatge recorda a les illes mediterrànies gregues o italianes.
Pugem una costa força empinada fins a la plaça principal on hi ha la botiga cooperativa de venda dels productes textils i algunes botigues i restaurants. Aquí dinem amb tot el grup de la llanxa. Després de dinar passegem fins a l'altre costat de la illa on ens recull l'embarcació per portar-nos de nou a Puno.
Acabem el dia passejant pel centre de Puno. L'endemà toca agafar ben dora el bus cap a Bolívia i la petita ciutat de Copacabana.

Dies 26, 27 i 28. Cusco

Aquests dies els passem a Cusco després d'haver tornat del Machu Picchu. Ja no vivim a casa el Juan, ens hem traslladat al barri de San Blas. Es tracta d'un barri enfilat a la muntanya, d'aire bohemi i amb fort ambient de barri, el preferit per viatgers de pas i també pels estrangers que hi fan una estada llarga. Aprofitem per fer-hi una mica de vida i per fer esmorzars i dinars barats, bons i complerts al seu mercat.
La nostra idea inicial era fer algun tipus de treball de voluntariat durant aquesta estada a Cusco però finalment ens hem adonat que els dies que hi podríem dedicar serien pocs i canviem de plans, però no volem marxar sense haver conegut alguns dels projectes que s'hi fan i algunes de les organitzacions que hi treballen.
Després de varies trucades aconseguim contactar amb tres projectes diferents i els anem a visitar.
MANTAY, és el lloc on treballa la Marta, la noia que ens ha passat els contactes. Es tracta d'una llar per a mares adolescents i els seus fills. La Raquel, la directora, ens rep molt bé i ens ensenya tota la casa i ens explica com funciona tot. És l'única llar d'aquestes característiques i malgrat la molta demanda són molt estrictes amb la quantitat de noies a les quals poden atendre per tal d'oferir-los una bona atenció. Ens sembla un projecte molt maco i molt ben organitzat i rigorós, ens transmet confiança. Per si us interessa saber-ne més tenen pàgina d'internet i facebook. També tenen un taller de costura on elaboren artesania diversa on treballen algunes de les mares, els beneficis de les vendes s'empren per sustentar part del projecte. Alguns dels productes arriben a Catalunya perquè hi tenen un grup de suport.

INMENSZO funciona de manera semblant a un centre obert. Els nens i nenes hi van després de l'escola i reben suport per fer les tasques escolars. Hi ha un grup de primària i un grup de secundària. Alguns dies concrets fan alguns tallers i jocs. L'Anna, una de les companyes de casa de la Marta, és el nostre contacte. La psicòloga del centre és qui ens rep i ens explica com funciona tot. Ens presenten a la directora del centre, una holandesa, és la mare del projecte i la persona que es dedica a buscar el suport econòmic necessari.

AMANTANI és una llar residencial d'acollida d'infants, el que nosaltres coneixem com a CRAE. La part que nosaltres visitem és la llar dels infants de 0 a 3 anys, els més grans estan agrupats de 10 en 10 i viuen en cases o pisos amb una educadora de referència que vindria a fer el paper de mare.

Aquests últims dies aprofitem també per a visitar algunes coses que teníem pendents, com el Museu d'Art Pre-Colombí (que es centra molt més en el sentit artístic i estètic de les peces, que no pas en la història i costums d'aquestes cultures), i per fer els preparatius del pròxim viatge, cap al Titikaka.

Dies 23, 24 i 25. Machu Picchu

Fa molt de temps (en una galaxia molt llunyana), el febrer de 2010, vem estar viatjant pel Perú i, després de passar per Lima, Pisco, Paracas, Nazca, Ica, Huacachina i Arequipa, vem arribar a Cusco. Era just l'època de pluges i ens vem trobar que estava tot col•lapsat per unes pluges torrencials que s'havien emportat camins, carreteres, ponts i vies de ferrocarril. Amb tot plegat, els accessos a Machu Picchu estaven tancats i fins i tot alguns turistes s'havien hagut de quedar a Aguas Calientes, atrapats. Total, que ens vem quedar sense poder visitar Machu Picchu, però vem aprofitar per veure ruïnes també impressionants: Pisac, Ollantaytambo, Moray, les Salinas...
A que ve tot això? Doncs que sembla que ara per fi podrem completar allò que havíem començat; tot i que aquests dies no les tenim totes d'aconseguir visitar el santuari.
Tampoc volíem fer-ho fàcil, agafant el tren turístic que surt de Cusco (i que val un ull de la cara i dos ronyons), així que vem optar per l'autèntica via mochilera: la Ruta Alternativa via Santa Maria, Santa Teresa, Hidroeléctrica i caminar fins a Aguas Calientes, al peu de la muntanya sagrada.
Ens llevem d'hora al matí perque volem agafar el primer bus que surt d'una de les múltiples terminals de Cusco; cal que fem tot l'itinerari ràpid si no volem haver de caminar de nit. Abans de marxar deixem una nota d'agraïment al Juan i les seves companyes.
Arribem al terminal a les 6, però (després de tanta pressa) resulta que el bus no surt fins a les 7:30 (que al final es convertiran en 8:30). Són 6 hores de trajecte per carreteres enfilades per les altes muntanyes, amb precipicis a una banda i obres per arreglar les usuals esllavissades. També ens acompanyen les "actuacions" de venedors ambulants: un mag que ven caramels i un pseudo metge portador de la paraula de Déu que ens dóna lliçons d'higiene personal i salut i ens explica les mil meravelles de les seves pastilles laxants.
Arribem a Santa Maria on de seguida uns taxistes ens arrepleguen als 5 turistes que anàvem al bus per ficar-nos dins d'un taxi direcció Santa Teresa. Es tracta d'una parella de francesos (que no ens cauen gaire bé per qué en el bus s'han mostrat arrogants amb els autòctons) i d'una noia colombiana, la Vanessa.
El taxi ens porta ara per una pista de terra, encara més penjada que l'anterior, que s'endinsa per una vall profunda amb un riu brau; fins a Santa Teresa. I allà ens canvien a una furgo col•lectivo que ens porta fins a Hidroeléctrica.
Es tracta d'una macro zona d'explotació pedrera, sorres i llims amb una flota de excavadores i maquinària pesada i, fins i tot amb un campament pels obrers; així com de diverses plantes hidroelèctriques que foraden la muntanya amb túnels, fent sortir cascades gegants i antinaturals. És ben bé el pati de darrera, la cara amagada, de la vall idílica i superturística del Machu Picchu.
Comencem la caminada en una estació de tren  (no és el turístic, aquest arriba a Aguas Calientes per una altre vall) que ens recorda la imatge de Tintín i les 7 Boles de Cristall. Els francesos, experts del trekking, aviat ens deixen enrere. Però amb la Vanessa de seguida fem bones migues i es converteix en companya i amiga en aquesta aventura.
El camí és magnífic! Caminant tota l'estona per la via del tren, enfonsats a la vall i rodejats de selva, travessant amb ponts metàlics el riu brau que anem resseguint, i amb visions  espectaculars d'aquestes muntanyes sagrades. Són casi tres hores per caminar els 10 km del trajecte, anem lents degut a l'alçada, a caminar sobre les vies i a que ens aturem sovint a fer fotos o per veure passar el típic tren de Perú Rail.
Quan ens anem acostant al poble comencen a apareixer nois per oferir-nos ofertes d'hospedaje (al final molt més barat del què esperàvem); i comença a caure la nit. De nou visions impressionants de les muntanyes negres i el cel il•luminat per la lluna plena. Travessem dos túnels i arribem a la petita i superturística població d'Aguas Calientes, enfonsada entre pics i atravessada pel riu. Ens acomiadem de la Vanessa per anar cadascú al seu hospedaje a prendre una reparadora dutxa d'aigua calenta però quedem per trobar-nos després per anar a sopar alguna cosa.
La Vanessa és una noia de Colombia, va començar el seu viatge a Cali, la seva ciutat, i ha passat per Equador, la costa peruana, i sembla que seguirà la ruta cap a Puno, i després Isla del Sol, a la banda boliviana del llac Titikaka. Però com a bona aventurera ho deixa bastant a l'aire en funció del que vagi sorgint.
Ella també viatja de couchsurfing i, a més a més, fa autostop. Ens explica que per aquí resulta molt senzill, que els conductors, sobretot camioners tenen molt la cultura de recollir el viatger i que les gasolineres (grifos) són els llocs millors per trobar qui et porti, i que fins i tot la policia hi ajuda.
Ens n'anem al mercat municipal a prendre un bon sopar per recuperar forces abans d'anar a dormir. Es tracta del lloc més barat i ens posem les botes: sopa, "segundo" (plat gegant d'arròs, patates, amanida i la carn o peix a escollir) i mate per 7 soles (normalment als mercats és a 3,50 o 4 soles, aproximadament 1,50 euros, però estem a lloc turístic!!). Pràcticament els tres ens adormim a sobre el plat, així que deixem la Vanessa amb un altre viatger dels Estats Units i nosaltres ens n'anem a dormir.

De nou torna a tocar llevar-se d'hora, volem agafar el primer bus que va des d'Aguas Calientes fins a l'entrada del Machu Picchu (també es pot pujar a peu, però nosaltres ens permetem el luxe de fer una mica de trampes perquè a la Gemma li costa una mica respirar amb molta pujada i també perquè volem poder gaudir i passejar per tot arreu un cop siguem a dalt!).
Quan es compren les entrades es poden escollir diverses opcions, nosaltres vem escollir la combinada entre el Machu Picchu i la muntanya que hi ha davant, el Wayna Picchu, des de la qual ens han dit que hi ha unes vistes magnífiques.
Per accedir a la muntanya les entrades són limitades i cal fer-ho per torns, a nosaltres ens toca el primer, a les 7 del matí, per això ens cal arribar d'hora.
Quan ja som a dalt, a la cua per entrar, veiem arribar la Vanessa, ella si que ha pujat caminant, dues hores de pujada. Anirem tot el dia junts.
Per fi obren, entrem dels primers i podem caminar entre les ruïnes, sense ningú i entre la boira, una sensació astral. Arribem a l'entrada del Wayna Picchu on encara no obren, pero ja es comença a fer cua.
Nosaltres escollim fer la ruta llarga, de 4 hores. I comencem l'ascenció per unes escales empinadíssimes i vertiginoses.
La ciutat es troba a 2.453 msnm i el cim a 2.693, 240 m de desnivell amb un pendent quasi vertical. A estones semblava estar fent una via ferrata sense arnés. Malgrat tot, és una experiència total.
Arribem dalt del cim, però, oh, no! quina desgràcia! Està tot tapat de boira i no podem admirar les vistes de les ruïnes i el paisatge! Però no ens rendim (després de pujar i pagar l'entrada) i carregats de paciència seiem dalt d'unes roques a esperar. No som els únics i a mesura que va pujant la gent al cim quasi no hi cabem. Esperem una hora llarga, durant la qual un gos, que puja escalant per les roques i després no sap baixar, es converteix en la sensació del moment. Algú proposa fer un sacrifici humà, millor d'algú verge; la gent es mira: sembla que està difícil. Alguns estan a punt d'autoimmolar-se, escalant i enfilant-se a roques per trobar lloc al cim. Al final, s'obre el núvol per uns breus instants; tothom a fer la foto, ràpid!
Comencem el descens per la cara sud, per unes escales encara més empinades, ara fins i tot amb algunes de fusta. A partir d'aquí la passejada dura unes 3 hores, portant-nos al Temple de la Lluna, la Gran Caverna, trams de selva i trams d'escalinata, pujant i baixant; tot amanit amb estones de pluja.
Després de l'excursió estem exhausts. Dinem els entrepans que havíem entrat d'estrangis (no es pot entrar menjar), ens bebem tota l'aigua que portem i busquem una ombra per fer una becaina, envoltats per les famoses ruïnes i per grups guiats de turistes. I de nou al Toni li agafa un rampell de duresa, anant-se tot sol fins a l'entrada, a dalt de tot de les ruïnes, per comprar dues ampolles d'aigua petites de 8 soles cadascuna (3€, equivalent a dos àpats en preu local).
Descansats i hidratats, ens passem la resta de la tarda passejant per les restes d'aquesta ciutat llegendària, admirant el canvi dels colors dels murs, muntanyes, selva i cel.
Podríem explicar molt més d'aquesta experiència, però d'això es tracta: cal viure-ho. És quelcom astral!
Marxem a última hora, quan tanquen el recinte, i aquest cop baixem a peu fins a Aguas Calientes. Ens dutxem, anem a sopar al mercat amb la Vanessa i anem a dormir un altre dia fets pols!
I l'endemà realitzem la tornada que no detallarem, res de nou, però no per això menys impressionant: d'Aguas Calientes a Hidroeléctrica caminant, combi fins Santa Teresa, Santa Maria i un bus de 6 hores a petar de gent, que és mordor!

I fins aquí la crònica de la nostra aventura al Machu Picchu. S'ha fet esperar, disculpeu la demora, però esperem que hagi valgut la pena.
En els pròxims episodis us explicarem les nostres aventures solidàries a Cusco, al llac Titijaja, el viatge en bus Bolívia - Chile i la nostra estada de vacances-treball a Santiago de Chile.
Ara ens trobem en el bus cap a Mendoza (Argentina) i els propers dies passarem per Córdoba, fins a Buenos Aires, on passarem el nadal en família.
A reveure!

Punt i a part, temes pendents i futur del blog

Estimadíssimes lectores,

Acabada l'etapa brasilenya del nostre viatge i havent-ne començat una de nova pel Perú, escrivim aquesta entrada per explicar-vos que ens estem prenent un respir amb el blog, per poder així fer una mica de revisió, replantejament i renascuda d'aquest, i resoldre alguns temes que teníem pendents.

Esperem que ens ajudeu en aquesta tasca i que, a part de llegir-nos, participeu deixant els vostres comentaris.

També dir que, tranquil•les!, aviat publicarem una entrada pels dies de Florianópolis i una altra pels dies del bus São Paulo - Cuzco.

Així que comencem:  

LA TOMBOLA
Fa uns dies va acabar el termini per participar en el concurs sobre el "Què és l'Açaí?" i teníem pendent de fer l'entrega de premis. Tenim tres guanyadores que van encertar-la responent que l'Açaí és... (repic de timbals) UNA FRUITA TROPICAL! Felicitats!! (Tot i que també podia ser una palmera)

Com que no tenim manera de saber qui van ser les que van escollir aquesta opció, us demanem que deixeu un comentari si la veu encertar i properament rebreu el vostre premi (no feu trampes!!).  

FUTUR DEL BLOG
Durant els dos darrers mesos viatjant pel Brasil en ha agradat molt anar escribint aquest "Diari de Ruta", peró també se'ns han anat acudint noves idees que ens hagués agradat publicar al blog: reflexions, comentar notícies, parlar de temes d'actualitat, explicar costums o contrastos culturals, aprofundir sobre fets histórics o sobre els llocs que hem visitat... I també fer del blog quelcom més bidireccional ja que NOSALTRES TAMBÉ VOLEM SABER QUÈ PASSA PER ALLÁ!!

Per tot això, nosaltres volem sortir una mica dels límits del què és el "Diari de Ruta" i publicar una mica EL QUÈ ENS DONI LA GANA!

Però també us volem demanar que respongueu l'enquesta que en breu penjarem, per saber com us agradaria a vosaltres que fós el blog, i fer-lo més vostre.

Dit això, esperem que participeu i deixeu els vostres comntaris durant aquest cap de setmana (posats a reflexionar i votar per les eleccions, també ho podeu fer per aquí). Nosaltres també reflexionarem des del Machu Picchu!!

Abraçades i petons per tothom!!

I desitgem un bon resultat per les CUP (ja que no les hem pogut votar!).

Dia 22. Cusco

Aconsellats pel Juan, avui anem a veure unes altres ruïnes molt menys transitades. Una combi ens deixa a la carretera des d'on xino xano arribem al poblet de Tipón, una petita comunitat. Des d'allà surt una carretera súper empinada que arriba fins a les ruïnes. En un punt de la carretera trobem unes indicacions per agafar el camí alternatiu a la carretera. Es tracta d' una part del camí Inca, un tram d'escales súper empinades per les quals ens toca pujar durant una hora.
Ben morts, recordeu que estem a uns 3600 sobre el nivell del mar!, arribem a dalt de tot on ens trobem amb unes petites ruïnes des de les quals podem contemplar la vall i les muntanyes dels voltants. Però el que després més ens crida l'atenció són les terrasses que veiem a l'altre costat. Es tracta d'unes terrasses pre-inques construïdes per tal d'experimentar amb els cultius. Les terrasses són vorejades per caminets i cascades per on corre l'aigua que servia per a regar. El lloc està molt ben conservat i és molt bonic.
De baixada li demanem a un guia turístic que va amb un grup en una combi que ens deixin al poble per estalviar-nos la caminada de tornada.
Al poble busquem un restaurant on ens preparin un cuy, un conillet d'indies, un menjar molt apreciat i l'especialitat de Tipón, segons ens ha dit el Juan. Ens el serveixen amb patates al caliu, pasta i salsa picant. El cuy bàsicament se'l menja el Toni, la Gemma només en tasta un trosset i reconeix que està bo, molt semblant al conill.
Després de dinar agafem una altra combi que ens porta a Pikillakta, unes ruïnes wari aconsellades pel llibre de Peter Frost. Ens deixa a la carretera i hem de caminar una mica.
Mentre ens acostem només veiem unes muralles enormes d'uns 7 metres d'alt, construides amb pedres, però molt més rústiques que les de construcció inca. Unes escales gegants pugen pel turó vorejant la muralla en línia recta. De sobte, a l'arribar al capdamunt del turó, fua!!, la muralla derruida deixa veure el què hi ha darrere: una ciutat enorme en ruïnes, d'extensió inabarcable! La imatge ens recorda a la de la pel•lícula del Laberint de Jim Henson, encara més al seguir per un passadís entre muralles que sembla que no s'acabi mai.
La ciutat és de planta quadrada rodejada per unes grans muralles, i tot de casetes quadriculades a l'interior. La creuen avingudes seguint un pla simètric. El llibre ens explica que, contràriament al què sembla no es tracta d'una població sinó d'una ciutat religiosa. Les cases havien estat ben acabades i pintades amb guix blanc. Els wari varen ser una cultura guerrera que va extendre el seu territori gairebé tant com els inques.
Sembla mentida que aquestes ruïnes impressionants passin tan desapercebudes pel turisme (potser millor) que només té ulls pels Inques.
Marxem amb la sensació que hem deixat molts secrets per descobrir en aquest lloc.
Gràcies al llibre sabem que ben a prop hi ha l'anomenada Porta de Cusco dels inques. Ens hi arribem i descobrim que en realitat són les restes de l'aquaducte que duia aigua a la ciutat Wari que acabem de visitar. Els inques hi havien afegit algunes pedres, en el seu estil, gegants, molt ben tallades i encaixades perfectament les unes amb les altres, i ho havien transformat en la porta de Cusco.
Es comença a fer fosc i ens arribem a la carretera per parar alguna combi que ens porti a la ciutat però ens comencem a desesperar quan veiem que no en passa cap. Arribem al punt de començar a fer autostop perquè no ens volem quedar a passar la nit aquí, però tampoc no passen gaires cotxes. Després que en passin dos que no ens fan ni cas tenim la sort que per fi passa una combi encara amb alguns seients lliures.
Per fi arribem a casa, molt cansats, ens dutxem, fem una especie de berenar-sopar amb el Juan, ens preparem les motxilles i ens n'anem a dormir. Demà ens hem de llevar molt molt d'hora perquè anem al Machu Picchu!!! Iujuuuuuu!!!

Dia 21. Cusco

Avui dediquem el dia a visitar tot caminant les ruïnes properes a Cusco. Amb combi ens n'anem fins a la última, Tambomachay, però comencem amb mal peu. Ens pensavem que per visitar-la podíem pagar una entrada individual però ens diuen que no és possible, només hi podem accedir si ens comprem un "boleto turístico" que dóna accés a altres ruïnes i costa uns diners que no portem a sobre i no hi ha possibilitat de descompte d'estudiant. Ens fa posar de mal humor i ens desanimem però ens toca resignar-nos.
Llavors descobrim unes escales que queden fora del recinte de les ruïnes però ens imaginem que potser des de dalt tindrem alguna vista del lloc. Quan ja som gairebé a dalt sentim els dos senyors de l'entrada que ens criden perquè baixem dient-nos que per allà no es pot anar, que és zona militar! (És mentida) Ens fan posar encara de més mal humor però els fem cas i baixem a intercanviar algunes paraules amb ells (ara ja si enfadats), queixant-nos perquè a l'entrada hi ha un cartell que diu que es pot pagar l'ingrés només a aquell local i resulta que no és cert i per no deixar-nos pujar per unes escales quan no hi ha cap cartell que digui que està prohibit. Ens descarreguem una mica i seguim la passejada que teníem prevista.
Creuant la carretera trobem un camí que ens porta fins el següent jaciment, Pukapukara. Per entrar-hi caldria el boleto que ens volien vendre, però el vigilant (un vellet molt simpàtic) no s'hi fixa. Es tracta d'unes petites restes d'una fortalesa des de les quals gaudim d'unes magnífiques vistes.
Sortim d'aquestes ruïnes i veiem que a l'altra banda de la carretera puja un camí cap a unes cases i un turó. Preguntem al vigilant i ens diu que podem pujar sense cap problema.
Així ho fem i, com ens pensàvem, el camí porta a la vila de Tambomachay (on viu actualment la gent, una comunitat força pobre) i segueix resseguint uns turons fins a les ruïnes on no ens deixaven entrar: hem descobert la Ruta Alternativa Gratuïta a Tambomachay! Es tracta d'unes terrasses i canalitzacions amb cascades. Al tornar pel mateix camí, alguns turistes ens segueixen i compartim amb ells el nostre camí secret.
A la carretera de nou, agafem una combi que ens porta fins a les properes ruïnes: Saqsaywaman. Ens deixa a la carretera i hem de caminar una estona per arribar-hi.
Mentre ens acostem veiem uns grups de gringos fent xivarri des de les ruïnes. Però a mesura que arribem, veiem que no eren turistes sinó una manifestació cridant "¡Por una causa justa, la SUNTEC no se asusta!". Es tracta d'un sindicat de treballadors de l'educació manifestant-se, i grups d'antidisturbis que els estan fent fora de les ruïnes. L'escena és impactant i èpica, amb els antidisturbis encaramats a les muralles inques i els manifestants cridant amb valentia, en aquestes ruïnes en que es va produir la batalla clau entre inques i espanyols. La solidaritat ens omple i no podem evitar emocionar-nos i desitjar-los sort en la seva lluita.
La manifestació sembla que va acabant, però amb tota la confusió al final ens colem també gratis en aquestes ruïnes, les més importants i que ja estávem resignats a haver de pagar un ull de la cara.
El lloc és realment impressionant, amb murs enormes construïts amb roques gegantines, encaixades sense que hi càpiga una agulla entre elles, sense ciment ni res. Les muralles en tres nivells fan una forma de ziga-zagues. Alguns arqueòlegs diuen que l'Inca Pachaqutec va dissenyar la ciutat de Cusco en forma de puma (animal sagrat) i que Saqsaywaman seria el cap i les muralles les dents.
La Batalla de Saqsaywaman:
Sembla ser que després de la conquesta espanyola Cusco es va mantenir durant tres anys pràcticament intacte. Tot i la rendició dels inques, els espanyols tenien molts problemes per mantenir l'ordre en els nous territoris. En aquest clima es va produir la rebel•lió de l'Inca Manco Tupaq. Després de vàries batalles els espanyols el van sitiar a Saqsaywaman. Concentrades les seves forces en sitiar-lo, totes les ciutats van començar a sublevar-se, per la qual cosa els espanyols estaven rodejats. Per aquesta raó la batalla que es produí per la conquesta-resistència de la fortalesa va ser clau i desesperada pels dos bàndols. Malauradament, els espanyols van aconseguir trencar el setge i masacrar la resistència inca.

La sensació de caminar per aquestes ruïnes és culpidora. Diuen que els inques triaven els llocs de les seves construccions (aquesta tenia també una funció sagrada) en base a les energies que s'hi acumulaven. El fet és que l'entorn geogràfic és singular, a part d'estratègic, assentat sobre un turó de roca viva moldejat per l'erosió glaciar. De fet en una vessant del turó la glacera va formar una mena de tobogans naturals, que actualment és una atracció per la mainada.
Seguim la ruta passant pel Cristo (mini després de venir de Rio), on un vellet canta cançons tradicionals quechua. I després caminem cap a les ruïnes de Q'enqo (de nou sense pagar), la particularitat de les quals és que són esculpides directament sobre la roca viva, que forma petites coves, i sembla que tenia una funció religiosa i de veneració dels morts.
Els tours oficials baixen en aquest punt cap a la ciutat, però nosaltres, seguint el llibre de Peter Frost que ens ha prestat el Juan, caminem per un camí gens turístic i visitem unes ruïnes més modestes conegudes com el Templo de la Luna i el Templo del Mono. Seiem allà a berenar, pràcticament sols. I després connectem un tram del Camino del Inca (que va cap al Machu Picchu) que baixa fins a Cusco i el barri de San Blas.
Tornem cap a casa el Juan, ens dutxem i tornem de nou cap al centre, ja que avui hi ha Meeting de Couchsurfing a l'Indigo Bar.
Tot i començar amb mal peu i desanimats, al final ha estat un gran dia, fent de mochileros autèntics, alternatius als tours turístics, i podent presenciar una manifestació local.

Dia 20. Cusco

Aquests dies per fi comencem a visitar ruïnes i museus. I arribem a casa el Juan, que ens deixa quedar-nos a dormir a la saleta d'estar del seu pis, al barri de Quispicanchis.
El Juan és un amic del Toni de l'època chilena. Ell és sociòleg i actualment treballa a una ONG que es dedica a avaluar projectes que altres ONGs han implementat. El projecte que ara està avaluant a Cusco forma part d'una iniciativa que s'està aplicant a diversos països de tot el món, que treballa per aportar desenvolupament a les persones més excloses de les comunitats. Aleshores es tracta de saber si aquest projecte ha tingut els resultats esperats al finalitzar-se i al cap d'un any per saber si els resultats han tingut continuïtat.
El Juan ens rep molt bé, però resulta que en una setmana marxa de viatge i té un munt de feina. Treballa a totes hores. Amb tot ens indica on podem anar, excursions, plats típics i comentem amb ell els contrastos culturals.
Aquest dia visitem el Q'oriqancha, un dels temples més importants de l'època Inca (diuen que aleshores estava tot recobert d'or i que disposava d'un centre astronòmic) però que es troba sepultat pel convent i església de Santo Domingo. Els murs i els jardins són impressionants.
Ens passem el dia voltant pel centre i pujant i baixants carrers super costeruts, pel barri de San Blas, ens arribem fins a l'església de San Cristóbal, des d'on gaudim d'unes grans vistes de tot Cusco i del seu entorn. Acabem la tarda visitant el museu inca que fa una repassada històrica de les cultures precolombines que havien habitat el Perú, especialment a la zona de Cusco, fins arribar a l'imperi Inca i acabant amb la colonització.
Al vespre quedem amb la Marta, una amiga de la Morral, que treballa a una ONG i ens passa contactes d'alguns projectes socials que es duen a terme a Cusco. També coneixem a la Cèlia, una altra noia que està interessada en fer voluntariat.