Dies 6 al 14. Santiago de Chile

Després de 2 anys i sis mesos exactament, després que el Toni marxés, tornem a posar els peus a la ciutat de Santiago de Chile, una ciutat plena de contrastos i desigualtats socials. Si quan la vem conèixer ens va semblar gran, ara després de veure Sao Paulo i altres grans ciutats, ens sembla acollidorament abarcable.
Tenim uns dies per tornar a respirar, caminar, viure i reviure la ciutat i, sobretot, l'entranyable Barrio Yungay; el què durant quasi un any va ser casa el Toni. Es tracta d'un barri històric, el patrimoni del qual va ser defensat pels moviments veïnals fins a.aconseguir que fós declarat Barrio Típico, és a dir, amb un pla de protecció del patrimoni urbà.
A més a més, ens allotgem a La Casa Amarilla, on a part de descansar i veure de nou a tota la gent, tenim la oportunitat de treballar fent alguns "apanyus".
Total, que passem uns dies desconnectant de la vida nòmada, amb un sostre i llit estable, antics i nous amics, asados i, fins i tot, una mica de treball! Ueee!

Arribem el dia 6 a la tarda i ens n'anem directes a la Casa Amarilla per instal•lar-nos, dutxar-nos i descansar una mica i escriure al blog. Ja al vespre ens prenem unes "chelas" al pati de la casa, amb la Maria i el Claudio, els "jefes" i amb d'altre gent de la casa que van arribant i anem coneixent.

El dia 7 ens n'anem a comprar a la feria del barri, verdures i fruita fresca! I ens dediquem a passejar pel barri Yungay.  A la tarda-vespre ajudem a fer els preparatius de la festa d'inauguració de la botiga del Claudio, que és artesà joier. Evidentment a la nit ens apuntem a la inauguració, amb menjar i mojitos.

El dia 8 ens planifiquem una mica l'estada, decidim quan treballar i què més ens cal fer. Passegem per la Plaza Brasil on trobem una fira de biblioteques autogestionades i hi ha parades de llibres de caire alternatiu. També hi ha algunes artesanies i roba de segona mà (la Gemma es compra un vestit, quina sensació tan agradable posar-se roba nova després d'anar sempre amb el mateix!). I a la nit ens n'anem a la festa de commemoració dels 100 anys del partit comunista xilè amb, ni més ni menys, que Silvio Rodríguez i Inti Illimani, entre d'altres. No tenim entrades però ens hi arribem i n'aconseguim a la revenda, una mica més cares. Per casualitat quan arribavem ens trobem amb la Itziar i l'Oscar, uns amics del Toni de l'època xilena!

El dia 9, diumenge, ens n'anem de compres a la feria grossa del barri perquè hem organitzat un asado a la Casa Amarilla i convidem als vells amics del Toni; la Daniela, el Javier i la Berenice, el Gabriel, i amb els actuals de la casa. Preparem pisco sour amb pisco peruà i all-i-oli.

El dia 10 el dediquem sencer a treballar a casa, i al vespre ens n'anem a l'emblemàtic Cafe Brasil on ens mengem un completo i ens prenem un terremoto.

El dia 11 anem a passejar pel centre, pel carrer Bandera (ple de botigues de roba de 2a mà) i busquem un regal pel Pedro Leon, el fill de la Liza, una amiga del Toni. Al final parem a una llibreria i li comprem un llibre de roba molt bonic que resulta que l'ha escrit el Dr. Estivill. Després de dinar anem a visitar a la Liza i el seu fill a la primera casa on el Toni va viure. És fantàstic tornar a veure la casa, tot i que ara, s'ha convertit en la casa d'una família amb nens, i l'habitació del Toni és una sala de yoga. Després de parlar una mica de tot i de prendre un jugo, li donem el nostre regal i sembla que li agrada, almenys pel gust! Encara ens queda temps per visitar el Museu de la Memòria. A la nit anem a La Casa En El Aire on hi ha nit de micro obert i ens prenem unes cerveses artesanes.

El dia 12 al matí treballem a casa i a la tarda, després del cafè, hem quedat amb la Itziar a casa per anar a la Piojera. Ens quedem petant la xerrada a la Casa Amarilla i després ens n'anem a la Piojera on ens trobem amb l'Oscar, el xicot de la Itziar, i a la Daniela i el seu pololo. I què més explicar, fem el que cal fer a la Piojera, prendre una bona pila de Terremotos, que a mesura que avança la nit fan les converses més disteses i ens van tornant, per art de màgia, més bons.

El dia 13 al matí treballem a casa, ens toca lluitar contra les aranyes del rincon tot endreçant els magatzems. A part d'aranyes tanbé trobem una rata cadàver que està tan tiesa que sembla dissecada. A la tarda anem a veure un concert de Camila Moreno i Inti Illimani a la calle Londres, organitzat com a commemoració del Dia dels Drets Humans pel Memorial de Londres 38, una casa que havia estat centre de detenció, tortures i desaparicions durant la dictadura. I a la nit anem a l'estrena de El Hobbit al cinema i ens donen crispetes dolces.

El dia 14 ens arribem a la terminal de busos per comprar els bitllets a Mendoza per a l'endemà. Tornem tot xino xano cap al barri i ens parem a un cyber per enviar alguns couchsurfers de cara a les properes etapes. Seguim la passejada pel barri. A l'hora de dinar ens n'anem a un peruà ja que ens havia quedat pendent menjar-nos un autèntic ceviche peruà. A la tarda passem comptes amb la Maria pel nostre treball i el nostre allotjament. Després, el que havien de ser unes birres de comiat, s'acaba convertint en un asado amb tots els amics.
Ens n'anem a dormir, demà toca seguir la ruta.

Total, que han estat uns dies fantàstics! Que ens han permès descansar i sentir-nos com a casa!! Moltes gràcies per tot Casa Amarilla, Yungay, Santiago i companyia!!

Dies 3, 4 i 5. Viatge Copacabana - Santiago de Chile

Aquests dies estem viatjant en bus fins a Santiago de Chile, 2.672 km: una bona patejada!!
Ens llevem ben d'hora i anem a agafar el bus que havíem comprat el dia anterior, direcció La Paz.
Arribem encara al matí, agafem un taxi fins a la terminal rodoviaria internacional i creuem la ciutat. És una ciutat gran, força pobre, amb edificis sense acabaments ni façanes; amb molta pols i molt trànsit; enfonsat en una vall.
A la terminal preguntem a totes les companyies, i trobem una barata i amb dinar. Anem a pujar però en lloc de sortir de la terminal, el bus passa a recollir-nos sota el pont d'una autovia.
El bus es passa com dos hores per sortir de La Paz. Quan aconseguim sortir, ens posen la col•lecció completa de Invictus, unes pelis de lluita dintre de presons.
Travessem la Cordillera, vorejant el Parque Nacional Sajama, el llac Chungarà i amb tot de volcans de fons, algun d'ells (Parinacota) fins i tot fumejant.
Arribem a la frontera i la carretera està plena de camions fent una cua de bastants quilòmetres. Sembla que siguem als confins del món! Per sort, el bus i els turismes no han de fer tota la cua i anem avançant entre els camions.
Per tot plegat, arribem tard a Arica i, junt amb el canvi d'hora, ja no queda cap bus que surti cap a Santiago, i les taquilles ja estan tancades. Estem morts de gana i el restaurant de la terminal també està tancant.  Intentem trucar a algun dels hostels que ens surten a la guia, però no aconseguim aclarir-nos amb els prefixos.
Decidim provar sort i anar directament a un dels hostels, però quan sortim de la terminal ens enganxa un noi que ens porta fins una caseta que hi ha allà al davant on ens ofereixen una habitació per a nosaltres dos, molt simple, però ben barata, per arribar-hi ens cal passar per una habitació plena de lliteres amb gent dormint. Abans d'anar a dormir ens n'anem a un bareto restaurant que hi ha al costat. Estem super fets pols i ens n'anem de pet a dormir, abans d'agafar el son sentim com els de l'habitació del costat lluiten contra una perillosa aranya "del rincón"  (benvinguts a Xile!).
Ens llevem ben d'hora per que no ens volem quedar sense billets. Ho aconseguim i ens n'anem a esmorzar; encara queda una estona per que surti el bus, així que aprofitem per dutxar-nos (en aquestes terminals solen tenir dutxes) i canviar-nos. Quedem com nous!
Surt el bus, però al cap d'una estona de camí es para en un poble, sembla que té algun problema de motor i ens hem d'esperar al servei tècnic. Aprofitem l'espera per anar al mercat a comprar-nos fruita i avituallament pel viatge. Al cap d'una hora el bus torna a arrencar. A banda del problema tècnic, aquest bus és molt millor, confirmant la bona fama dels autobusos xilens. Ens donen tots els àpats, mantes, coixins, aire acondicionat i el millor, les pelis no són de lluites i combats a mort: de primer ens posen Lórax (una d'animació dels creadors de Gru), de segon un culebron (la peli preferida de la Gemma) d'un ex-marine de l'Iraq que torna a EEUU per lligar-se una xati, i de postres Fúria de Titanes.
Dormim la nit al bus, atravessant els deserts del nord de Chile per la famosa Ruta Panamericana. No arribarem a Chile fins demà al migdia.

Dies 2 i 3. Copacabana (Bolívia)

Copacabana es la ciutat turística de la banda boliviana del Titikaka. És més petita i el turisme és de caire mochilero i hippie.
Arribem al migdia i anem ràpidament a comprar billets per anar en vaixell cap a la isla del Sol. Volem anar-hi avui mateix. També hem de canviar diners i dinar. Hem deixat les motxilles grosses en un hostel que ens les guarda.
Aconseguim fer-ho tot a temps i agafem el vaixell, que ens porta al costat nord de la illa, al poblat de Cha'llapampa.
La Isla del Sol és considerada sagrada pels incas ja que segons la seva mitologia és on va néixer el Sol i on van aparèixer el déu Viraqocha i els primers incas: Manco Qapaq i la seva germana i dona Mama Oqllo.
Trobem un hospedaje i sortim a passejar cap a la punta nord, on hi ha les ruïnes de Chincana, on hi ha la roca sagrada on s'inicià la llegenda de la creació inca. A aquesta hora de la tarda està tot desert i podem passejar per les ruïnes del santuari tranquilament, fixant-nos en les roques i una taula ritual gegant de roca massissa.
Pugem dalt del turó més alt de la punta nord, el cerro Tikani, a 3.936 msnm.
El paisatge és espectacular, amb un cel enorme i envoltats pel llac, amb el sol aixecant reflexos i ombres que es van allargant, a mesura que s'acosta la posta de sol. Els estrats geològics s'aprecien perfectament, inclinats i aixecats formant cuestas i crestes que dibuixen la carena de l'illa i sobresurten del llac seguint la línia en forma de petites illes. El sol es va alineant amb el relleu, les ruïnes, les roques... i un es pregunta si tot això tenia un sentit pels incas, com si el llac i la illa fossin un calendari o rellotge de sol gegant.
Estem temptats de quedar-nos a veure la posta de sol, però no volem quedar-nos a les fosques en el camí de tornada. Tornem per un altre camí, pujant pel camí sagrat dels incas, empedrat i que recorre la illa de nord a sud. Donem la volta a un turó i pugem fins dalt, però no trobem el camí que baixa cap al poble. Ja s'ha post el sol i comencem a quedar-nos a les fosques. Veiem el poble però no el camí. Al final baixem pel dret fins que trobem un camí de cabres (el seu rastre és evident) que baixa entre les roques i que per fi ens porta fins al poble, pels patis del darrere de les cases, plens de porcs i bestiar i les seves deixalles.
Sense llum de dia la vida al poble ja s'ha anat apagant, donem una petita volta entre les cases i sopem i ens n'anem a dormir.
L'endemà ens aixequem d'hora i fem un bon esmorzar. Ens n'anem a explorar l'illa des del nord, on som, fins al sud. Per creuar-la ens cal enfilar-nos per una bona costa que ens porta fins al camí inca. Aquest camí ressegueix la carena i ens permet admirar el paisatge i algunes ruïnes.
Més o menys a la meitat del recorregut quedem a prop d'un poblet i ens hi encaminem per explorar-lo pensant-nos que hi ha un museu. Quan hi arribem només ens topem amb autòctons de l'illa, som els únics forasters i del museu ni rastre.
Decidim tornar cap al camí enfilant-nos per un corriol alternatiu que trobem marcat al mapa però que constantment es perd per les terrasses de conreus. La forta pendent i l'alçada ens dificulten la caminada. Seguim pujant esgotats, i malgrat l'instint geogràfic del Toni, per moments dubtem d'estar seguint el camí correcte.
Finalment l'instint funciona, trobem el camí inca i ens sentim salvats. El seguim i ens enfilem en un turó, el Cerro Palla khasa, on hi ha una torre que ens permet veure les vistes del sud.
D'aquí continuem pel camí fins al sud, a Yumani, on dinem, prenem uns mates i descansem una estona tot esperant l'arribada del vaixell que ens durà de nou a Copacabana.
Quan hi arribem passegem una mica pels carrers del centre, visitem la catedral, fem el xafarder a les botigues de records... i tornem fets pols a l'hospedaje on ens prenem una ben merescuda dutxa, ens preparem les motxilles i sortim a sopar. Demà toca sortir ben d'hora cap a la Paz!

Dies 29, 30 i 1. Puno

Puno és una ciutat a la costa del llac Titikaka, el llac a gran altura més gran del món (a 3.808 msnn i a amb una superfície de 8.400 km2). El Titikaka, pronunciat en quechua TitiJaJa, és el llac sagrat dels incas. Es reparteix entre Perú i Bolívia i als nostres ulls és com un mar (i de fet en eres anteriors havia estat el mar Ballivian).
Puno és una típica ciutat peruana, amb mototaxis, molt transit, amb un centre turístic...
La nostra primera visita és a Cutimbo, a uns 20km de Puno, una de les moles de capcelera plana que abunden en l'extensa plana deixada per l'antic mar. El lloc, de gran bellesa natural, va convertir-se en lloc sagrat i cementiri per les cultures Colla, Lupaka i Inca; i tota la capçalera està plagada de pires funeràries i algunes torres gegants impressionants, els chulpes, amb gravats de pumes, micos i serps. Passegem per aquest lloc espectacular totalment desert, a més de 4.000 metres d'alçada i amb un cel i un sol immensos.
Tornem cap a Puno i anem a dinar com sempre al mercat. A la tarda anem a visitar el Yavari, el vaixell més antic del Titikaka, va ser fabricat a Anglaterra i van trigar 6 anys per portar-lo, vorejant el Cabo de Hornos, fins a Arica (Chile) on el van desmuntar per transportar-lo en tren fins a Tacna i creuant els Andes carregat en mules. El guia sembla que sigui d'aquella època i ens explica que el capità del vaixell, després de tota la vida de servei, s'havia jubilat recentment per anar a voltar món.
Després anem a voltar pel centre, visitem la casa del comendador, restaurada en centre cultural i on tastem el café orgànic més bò del món (títol guanyat en un certàmen). També visitem el museu de la coca i del folkclore de la regió, que parla de les grans propietats de la fulla de coca, quelcom totalment intrínsec en la cultura andina, i que no té res a veure amb la cocaïna.
Al dia següent visitem un poblet proper, famós per les ruïnes dedicades a la fertilitat, per les seves escultures suposadament fàliques. I a la tarda visitem amb un tour Sillustani, un altre complex funerari Colla localitzat en una península dins del llac, també en forma de mola, i plena de chulpes.
El dia següent ja fem de gringos totals, hem reservat un tour que ens porta a les illes flotants dels Uros i a la Isla Taquile. Amb una lanxa ens porten pel llac. La primera parada és en una de les cinquanta illes flotants dels Uros. Les illes on viuen són artificials, construïdes per ells mateixos a partir de les canyes de la totora una planta que neix al llac. Sembla que els uros van començar a construir-les buscant fugir dels collas i els incas per la seva agressivitat. La seva vida està del tot lligades a la totora ja que l'empren per construir les illes, les cases, l'artesania per vendre als turistes... Les illes les construeixen a partir de les arrels de la planta que en una època determinada de l'any moren i queden flotant pel llac, en aquest moment les famílies recullen aquesta espècie de trossos de suro i les van acumulant per construir les illes. Després hi posen canyes fins a formar un gruix de 6 metres que constantment cal anar reposant. Aquestes illes tenen una durada d'uns quants anys, un cop passats cal construir-ne de noves. Les illes han de ser lligades o afermades amb pals perquè sino quedarien surant pel llac. Totes les illes formen una comunicat, cada una amb el seu propi cap escollit en eleccions, i tenen una illa central on hi ha l'escola i alguns altres serveis.
La sensació de caminar damunt d'aquest terra flonget flonget és molt agradable.
Actualment viuen, bàsicament, del turisme cobrant entrada per visitar-los i venent artesania. Resulta en una contradicció ja que al final, per poder mantenir la seva cultura, costums i forma de vida de manera tradicional es converteixenen una atracció turística. Contradiccions del nostre món globalitzat.
Els uros ens reben, ens ensenyen la seva illa i les seves cases, ens ensenyen la seva artesania i ens porten a passejar fins a l'illa central amb les seves barques tradicionals però ja decorades per a ús turístic. A la illa central hi ha algunes parades d'artesania, restaurant, lavabos...
Després la passejada segueix amb la llanxa fins a la illa Taquile. Els habitants

de l'illa, de parla quechua, continuen portant una vida tradicional i tenen una llarga tradició textil. Vesteixen les seves robes tradicionals, les dones amb faldilles de moltes capes i els homes amb un gorro molt llarg que es teixeien ells mateixos. Els colors de la indumentària depenen de si s'està casat o no i de si s'ocupa algun càrrec de poder.
La illa és abrupte i seca, plena de terrasses agrícoles (pre-inques, ens expliquen), escales de pedra i casetes rurals. El paisatge recorda a les illes mediterrànies gregues o italianes.
Pugem una costa força empinada fins a la plaça principal on hi ha la botiga cooperativa de venda dels productes textils i algunes botigues i restaurants. Aquí dinem amb tot el grup de la llanxa. Després de dinar passegem fins a l'altre costat de la illa on ens recull l'embarcació per portar-nos de nou a Puno.
Acabem el dia passejant pel centre de Puno. L'endemà toca agafar ben dora el bus cap a Bolívia i la petita ciutat de Copacabana.