25 de desembre al 3 de gener. Viatge en família

Aquests dies els relatarem amb l'ajuda d'uns col•laboradors. De moment publiquem un resum esquemàtic:

25 des. buenos aires: Palermo, parcs i jardins, caminar molt, biblioteca nacional, cementiri Recoleta (relliscada del papa!!), choripan a plaza san martinper dinar, Puerto Madero, cafè i cartes, centre, Plaza de Mayo, teatre colon, sopar Xurrasco.

26 des. Buenos Aires. Visita centre, San Telmo, La Boca, tornada bus, hotel, terminal acomuadament Toni i Gemma, bus a Iguaçu.

27 des. Puerto Iguaçu, trobada terminal, problemes frontera, Foç Iguaçu, hotel, compra super, sopar rodizio de carne, cartes a l'hotel.

28 des. Cataratas Iguaçu Brasil, passarel•les, passeig, fotos, ascensor. Cataratas Iguaçu Argentina, passeig i barca catarata, problemes frontera, hotel, piscina, dutxa, sopar pizzeria.

29 des. Iguaçu recollir cotxe aeroport, viatge cotxe fins a Curitiba, dinar entrepans estació de servei, instal•lació hotel, passeig fins al centre de nit, tot tancat, passeig llums, sopar subway.

30 des. Curitiba. Mercat, centre, fira artesania, bus turístic: museu niemeyer, dinar gasolinera, opera, torre comunicacions, sopar alemany.

31 des. Compra mercat i supermercat, viatge cotxe a Blumenau. Visita ciutat plovent, centre desert, dinar shopping, visita vila germànica, descans, campanades catalunya ordinador, sopar hotel, cap d'any a Blumenau.
1 gener. Viatge cotxe a Floripa, Barra de Lagoa, petita excursió, açaí, Sambaqui dinar peix, recollida maletes segunda casa, passejada centre plovent, fer maletes.

2 gener. Despedida. Vosaltres viatge interminable a São Paulo en cotxe. Nosaltres rentar roba, compra bitllets bus, despedida Patty i segunda casa, açaí més bo de Floripa, motxilles, viatge a Curitiba, arribem tard i hem perdut el bus a São Paulo, esperem fins les 3 de la matinada per agafar-ne un altre.

3 gener. Arribada a São Paulo, compra bitllets a Campo Grande, trobada catedral, passejada pel centre, mena de dinar i cartes baretu, despedida definitiva hotel i després gasolinera.

Dies 20 al 24. Buenos Aires

Durant la nit el bus es queda parat a causa de que la carretera està inundada per les pluges. Més tard també trobem talls deguts a piquets d'alguna protesta. Arribem a la terminal de Buenos Aires al migdia.
Els CouchSurfers que ens acullen no ens poden rebre fins al vespre, així que deixem les motxilles en unes taquilles. Funcionen amb unes fitxes que s'han de comprar als quioscos, però a quasi tots se'ls han acabat.
Després anem a buscar bitllets per anar a Iguazú, pel dia 26. Sortim per fi de la terminal i anem a buscar l'estació de tren, ja que per anar a casa els CouchSurfings l'haurem d'agafar i volem saber els horaris, preus... Al costat de la terminal de busos hi han 3 estacions de tren seguides (cadascuna rollo Estació de França de BCN). I per fi, anem a un restaurant pizzeria a esmorzar-dinar-berenar; estem morts de gana!!
Donem un volt pel parque de davant de l'estació, amb la Torre de los Ingleses i anem a buscar les motxilles. Anem a l'estació i contactem amb els Couchsurfers, que ens indiquen el tren que hem d'agafar, la parada i que ens vindran a recollir. Així ho fem, el tren ens porta a un barri de les rodalies ben tranquil, on ens espera el José Luís amb el cotxe per portar-nos a casa seva.
El José Luís és un senyor d'uns 50 anys, advocat, que viu en una casa amb la seva filla Núria, el seu gos Perrito i uns quants gats. Ens rep molt bé i ens explica moltíssimes coses de Buenos Aires. També sap moltes coses i podem parlar amb ell de temàtiques socials i polítiques. Després de xerrar una estona, convidar-nos a mirar una peli i deixar-nos uns discos de Victor Jara; nosaltres ens retirem a la nostra habitació per anar a dormir.

L'endemà, dia 21, hem decidit anar a Tigre, una altre poble de la zona metropolitana tocant al riu Paranà; bé, més aviat en el mateix delta.
El José Luis ens deixa a una parada de bus, l'agafem fins a una estació de ferrocarril i allà agafem un tren fins a Tigre.
Comprem uns tiquets per fer un recorregut en la llanxa pública de línia. I tot seguit anem a veure el Puerto de la Fruta, on carreguen les barques de suministres per les illes.
Pugem a la llanxa i ens porta primer pel gran canal que voreja aquesta petita ciutat, ple de tallers i "guarderies" de vaixells; i després comença a endinsar-se per la xarxa laberíntica de canals que creuen el delta.
Es tracta d'un arxipèlag gegantí sobre el delta del Paranà, amb milers de petites illes-parcel•la amb la seva respectiva caseta. N'hi ha de tot tipus, des de cabanyes senzilles a grans mansions; cadascuna amb el seu respectiu port; la manera més fàcil de tenir una illa pròpia.
La llanxa que nosaltres hem agafat seria el "bus" de línia per arribar en transport públic fins a casa, també fa de carter i repartidor d'aigua i altres mercaderies. Moltes de les illes tenen transport privat, llanxes o iates petits, ancorats al davant de casa. El viatge dura 5 hores anada i tornada, passant per innumerables canals i per davant de centenars d'illes particulars.
Tornem al port i anem directes a buscar algun lloc per dinar, que ja és tard.
Tornem amb el tren a l'estació Mitre, al centre, i fem un recorregut amb la guia que ens ha deixat el José Luis. La zona de les estacions; el carrer Florida, un carrer peatonal molt cèntric ple de botigues; las Galerias Pacífico, un shopping molt luxós i en un edifici històric amb frescos pintats al sostre... Val a dir que és dia 21 de desembre i està tot ple de gent fent les compres de Nadal. Passem per la zona dels bancs i arribem a Plaza de Mayo.
Ja és tard i hem d'anar a agafar el tren, però no hem comprat res per sopar i ara està tot tancat; per sort trobem una farmàcia oberta on podem comprar un pastis de marbre, xocolata i altres vitualles.
Agafem metro i tren, i quan arribem a casa, el José Luís ens ha preparat unes empanadas. També coneixem dues CouchSurfers colombianes, mare i filla. La filla estava estudiant a Mendoza, un màster de periodisme, i ara la seva mare l'havia visitat i estaven viatjant. La filla era força d'esquerres i, amb el José Luís, vam tenir converses molt interessants sobre la política Argentina i llatinoamericana.

El 22, amb el José Luís i les colombianes anem a visitar una ecoaldea localitzada al campus de la universitat de Buenos Aires. Al costat dels edificis de la universitat s'extenen grans extensions on havien d'haver ubicat la resta de facultats, però només van arribar a construir els fonaments. Actualment la vegetació ha reconquerit l'espai i és el lloc on va surgir aquesta ecoaldea: amb cabanyes als arbres, horts, i un centre comunitari amb cuina i tallers; tot construït amb materials reciclats. El projecte, en forma de comunitat llibertària, és interessant, però sembla que ha estat força inconstant, i la població ha anat canviant de forma cíclica; i és que la ecoaldea falla precisament en l'ecologia, construïda en un lloc totalment insalubre degut als bassals que s'acumulen en el formigó dels fonaments, autèntiques fàbriques de mosquits i malalties.
Després de l'ecoaldea anem a veure el Parque de la Memoria Histórica, que recorda les etapes obscures de la dictadura, però resulta que avui està tancat per fumigar i desratitzar.
El José Luís ens porta al terminal de busos, on les colombianes han d'agafar un bus, i nosaltres aprofitem per contactar amb l'Anaís, una amiga del Toni de l'època chilena amb qui hem quedat.
Anem a buscar-la al seu pis, al carrer Montevideo, en un edifici antic i ben autèntic, amb veïnes que són com de la família. Ens convida a un mate mentre ens posem al dia. Ella es troba estudiant antropologia a Buenos Aires i sembla molt contenta amb la ciutat.  D'aquí a un parell de dies, aprofitant les vacances, torna a Madrid, casa seva, després de 4 anys i està molt nerviosa i atabalada fent les maletes.
Sortim i ens porta a voltar pel centre, a la plaça dels Congressos, per l'avenida de Mayo, on ens explica que era on vivien els espanyols immigrants després de la Guerra Civil, nacionals i republicans, cada bàndol a un costat del carrer, que sovint es convertia en escenari d'esbatussades. Prop d'allà anem a prendre un gelat a un café notable, d'estil art noveau, únic lloc on fan gelats de llet merengada, ens explica l'Anaís, fan d'aquests.
Arribem a la Plaza de Mayo i entrem a visitar la Casa Rosada, la casa de govern, on treballa la mateixa Presidenta Kischner. El color és degut a que abans es pintava amb cal i sang de bou (segons alguns sang de colonitzadors espanyols). La visita es força interessant, el palau és explèndid, amb patis interiors ajardinats, i visitem vàries sales que tenen funció governamental i diplomàtica, fins i tot el mateix despatx de la Cristina.
Visitem la catedral, amb la tomba de l'heroi llibertador Sanmartín, i el Cabildo. I anem cap a l'avenida Corrientes a buscar un lloc per dinar. L'Anaïs ens porta a la millor pizzeria de Buenoa Aires. Nyam! Estávem morta de gana!!
Després de dinar passegem per la zona dels Tribunals i la plaça del Teatro Colón. Després anem a de nou l'avenida Corrientes, on ens despedim amb l'Anaís, i nosaltres aprofitem per xafardejar per les múptiples llibreries.
Es fa tard, tornem cap a casa el José Luís, sopem unes salteñas (empanadas) i anem a dormir.

El dia 23 ens llevem d'hora i agafem el nostre ja conegut tren. Des de l'estació anem xino xano a la zona de Puerto Madero. Allà hi ha l'entrada d'una reserva ecològica. Sembla ser que aquesta zona havia estat un abocador de runa procedent de la construcció, però l'abandonament, el clima i el riu havien convertit la zona en uns llacs que actualment s'han assecat però han donat lloc a una àrea verda amb flora i fauna característiques dels manglars. Fem una volta seguint el recorregut marcat. Fa molta calor! Hi ha moltes famílies passejant, en bici...
Sortim de la reserva per un altre accés i continuem recorrent el Puerto Madero. Aquesta zona havia estat l'antic port amb grans dàrsenes. Les antigues drassanes i magatzems ara són restaurants i bars de luxe i per als turistes. Hi ha una zona de grans gratacels nous i moderns. És un barri de moda.
En una de les dàrsenes trobem un vaixell, una fragata, una antiguitat de la marina argentina i que ara funciona com a museu. Al Toni li sembla molt guai i molt interessant i s'ho passa teta visitant fins l'últim racó.
Arribem al barri de San Telmo. Es tracta d'un barri històric, força ben conservat i seu de diversos actes culturals, tals com la fira d'antiguitats dels diumenges o divereses activitats vinculades al tango. Per aquests motius també es tracta d'un fort atractiu turístic. A nosaltres ens fa pensar en el barri de Gràcia.
Com que és diumenge passegem per la fira, on també hi han artesanies. Parem a dinar a una xurrascaria en plan cutre i seguim passejant per la fira.
Ens aturem quan ens trobem la Mafalda per fer-nos les fotos de rigor. Aquest és el punt on comença un petit recorregut per la historieta argentina, amb la casa de la Mafalda i diversos personatges d'historieta escampats pel carrer.
A la plaça San Telmo ens trobem amb l'Anaís. En aquest punt, també els diumenges a la tarda la gent es troba per ballar tango. L'Anaís en balla i ens fa una demostració ballant amb un abuelete que la treu a ballar. Nosaltres ens quedem al•lucinats perquè és un ball molt complicat. Es tracta d'un esdeveniment molt interessant ja que reuneix a persones d'edats i procedències divereses que s'uneixen per ballar. Així ens adonem que realment el tango està arrelat en la cultura argentina, evidentment no en totes les persones, però és molt més que els espectacles que es fan com a reclam turístic.
Ens prenem una cervesa en un dels bars tradicionals de San Telmo i després, amb un gelat a les mans, ens n'anem caminant fins a la Boca. Quan arribem les botigues i els restaurants per a turistes ja estan tancats i així podem veure el caminito de la Boca quan no és l'espectacle. Amb l'Anaís ens en tornem a San Telmo, on ella ha quedat amb els seus amics per seguir ballant tango, i nosaltres ens en tornem a casa el José Luis a descansar perquè ha estat un dia molt llarg.

El dia 24 recollim els nostres trastos i ens acomiadem del José Luis, que ens deixa a l'estació de tren. Des de l'estació, ja al centre, caminem fins a l'hotel que ha reservat la Núria. Allà ens instal•lem i deixem les nostres coses.
Avui és el dia més calurós del món, fins i tot és notícia a la televisió, els carrers estan deserts (també per què és 24 de desembre). Nosaltres aprofitem per fer-nos una dutxa ben refrescant ja que tenim el luxe d'una habitació d'hotel.
Després de dinar un xurrasco de carn, morint-nos de calor ens n'anem a buscar la llibreria El Ateneo que el José Luis ens ha recomanat. Ha estat catalogada per alguna revista o diari, que ara no recordem, com la segona més bonica del món. Realment és un lloc molt guai, construïda en el que havia estat un teatre, amb cafeteria, espai per llegir i consultar, s'hi està fresquet (important donada la calor d'avui!) i és un lloc molt agradable i bonic. Malgrat tot, ens sembla que en quant a contingut, a llibres, no és massa completa. El Toni s'indigna especialment quan descobreix que no tenen secció de geografia!
Ens hi passem una estona ben llarga, prenent un cafè i remenant-ho tot de dalt a baix, i ens fem un auto regal de nadal-reis, ja que no en tindrem, un parell de llibres del Galeano i un llibret de fer pulseres, per poder innovar una mica.
Sortint anem a la recerca d'alguna oficina d'informació turística per aconseguir un mapa de la ciutat per guiar-nos quan arribi la família, però sent 24 de desembre a la tarda i ja fent-se tard ho trobem tot tancat.
Així que ens en tornem caminant a l'hotel, ens posem guapos i agafem un colectivo que ens porta a l'aeroparque. Quins nervis!! Ens toca esperar-nos una mica perquè per por de fer tard hem arribat d'hora i a més l'avió va amb retard. Quan les pantalles ja anuncien l'aterratge ens esperem al lloc de rebuda, càmera i cartellets de benvinguda en mà. Quina emoció!!
Per fi els veiem sortir, primera la Núria, com ja ens esperàvem. Abraçades i petons i bla bla bla, que divertit sentir tantes veus conegudes i parlant en català!
Tenim la difícil tasca d'encavir 4 maletes i 5 persones en un taxi la nit de Nadal, per sort encara n'hi ha algun que treballa! Ens porta a l'hotel i després de la instal•lació pertinent ens encarem a una tasca encara més difícil, trobar un lloc per sopar la nit de Nadal! Però a prop trobem un buffet lliure oriental i allà ens quedem, posant-nos al dia i menjant. I de postres torrons de casa, d'alacant i de xixona! Nyaaam!
I després d'aquest dia tan llarg i tan ple d'emocions, a dormir en un llit d'hotel!

Dies 18 i 19. Córdoba

Hem dormit al bus i arribem al matí a la terminal. Esmorzem unes medias lunas i uns cafès i ens posem a buscar bitllets per Buenos Aires. Preguntem a tot arreu, fins i tot a la terminal ferroviària (però no ens va bé l'horari).
Aconseguits els bitllets, ens dirigim cap a casa el Javier i la Paz. El Javier i la Paz són una parella que la Gemma va conèixer a Florianòpolis. Són argentins, de la Patagonia, però viuen a Còrdoba, que és on el Javier estudia sociologia. Són molt bona gent i amb ells es poden tenir convereses molt interessants. Aquests dies la Paz no hi és perquè ha hagut d'anar a Buenos Aires a fer uns examens, però el Javier, quan ha sabut que passavem per allà, ens ha ofert d'acollir-nos al seu pis.
El Javier ens rep i xerrem una estona, amb la Gemma es posen al dia. També coneixem a la seva germana. Quedem per preparar algo de dinar més tard, i nosaltres anem a visitar el museu i la zona del Paseo del Buen Pastor, que antigament havia estat una presó per dones (sembla que quan hi havia alguna fuga, mataven algunes de les altres preses).  Per dinar comprem per fer truita de patates, pa amb tomàquet i amanida; triguem una bona estona a cuinar-ho, tot xerrant i fent-nos la boca aigua. Per fi dinem i ens posem les botes.
Després d'un llarg sobretaula deixem al Javier estudiant, que està d'exàmens i nosaltres ens n'anem a passejar pel centre. Ens arribem tot caminant fins la plaça, aconseguim un mapa i comencem la passejada pels voltants. Una de les coses que visitem és una casa dedicada a la memòria històrica, es tracta d'un antic centre de detenció, tortura i desaparició durant la dictadura militar. Ara és una espècie de museu dedicat a la reflexió, a la condemna dels botxins i que convida a les persones a participar de la reconstrucció de la memòria.
Seguim passejant pel centre, donem un volt per la Manzana Jesuítica, però ja estan tancant; ens hi colem per treure el cap ja que és un dels punts d'interès més importants.
Seguim la passejada cap al barri de Güemes, de caire més antic i bohemi, on el cap de setmana s'instal•la un mercadillo.
Tornem passejant cap a casa el Javier, ens dutxem i sopem les sobres del dinar; i després sortim amb el Javier i un amic seu a fer unes birres. Fem la ruta dels bars buscant lloc, i quan en trobem un, ens prenem unes Quilmes negres tot xerrant.

Al dia següent ens llevem d'hora, esmorzem al mercat i anem a una petita terminal de busos del centre, per agafar el bus cap a Altagracia, un petit poble de les rodalies.
Quan arribem ens dirigim al punt d'informació turística, a la Torre del Rellotge, per fer-nos amb un mapa. Tot seguit visitem la Estancia Jesuítica del poble. Aquestes estancias es reparteixen per la zona i eren antigues missions jesuítiques per evangelitzar els indígenes, que al cap del temps s'anaren convertint en viles; i algunes foren ocupades per nobles. El museu resulta un bon exemple de l'arquitectura colonial.
Sortim i passegem pel poble, una vila residencial de classe alta que ens recorda a les urbanitzacions de  Matadepera (també té camp de golf). Creuem pel parc ajardinat del Casino, algo així com un Club de Campo.
Arribem al següent punt d'interès: la casa museu d'Ernesto Guevara de la Serna, el Ché. Actualment transformada en museu, és la casa on es va traslladar la seva família buscant un clima més saludable per ell, que era asmàtic, i on va viure la seva infància. El museu es centra, sobretot, en aquesta etapa de la seva vida, amb testimonis dels seus antics amics, exposicions dels seus múltiples viatges... El museu és bastant complet i també dedica altres sales a la seva vida política, la revolució cubana, les seves expedicions al Congo i a Bolívia. Destaca la gran quantitat de documents exposats: fotos, cartes..., fins i tot, les seves qualificacions escolars. Ens adonem que malgrat conèixer aquest personatge icònic, no en sabem prou de la seva persona i vida.
Sortim del museu i dinem al sports bar (d'un hotel); no hi ha gaire més oferta en aquest poble residencial. I ens encaminem xino xano cap a la terminal de busos.
Tornats a Córdoba, passem per cal Javier a dutxar-nos i baixem a esperar-nos al Buen Pastor ja que hem quedat amb l'Anna Maria, una amiga dels germans del Toni que també viu aquí. Al cap d'una estona arriben amb tota la familia, el Fer i Quimi, marit i fill. Anem a un bar universitari i fem unes cerveses a la terrassa, que està a petar ja que avui és divendres. Mentre xerrem presenciem la cerimonia de recibimiento (fi de carrera) d'alguns estudiants, que consisteix en embrutar-los, retallar-los roba i cabells, i altres "novetades" que aguanten estoicament. Quan el Quimi es cansa, ens acomiadem i ens donen records per la familia.
Nosaltres tornem a Cal Javier per recollir les nostres coses. Encara ens queda una bona estona per l'hora d'anar a agafar el bus, així que sortim a passejar al parque Sarmiento. Seiem en unes cadires del parc molt guays en forma d'ou, però de sobte arrenca un temporal que ens deixa bem xops! Correm a refugiar-nos sota una porxada, però la cosa no amaina, així que anem tornant cap a Cal Javier. A mig camí, parem a fer refugiar-nos en El Club de la Milanesa, un local que l'Anna Maria i el Fer ens havien recomanat, amb plats de tall arrabossat amb tot tipus de guarniments.
Després del mos encara plou a bots i barrals i tornem a Cal Javier com podem. Ens canviem, agafem els bartols i ens acomiadem del Javier sota la pluja, mentre pugem a un taxi.
Arribem a la terminal de bus i ens pugem al nostre, aquesta vegada hem agafat un dels bons, de tres files de butaques-llit supercòmodes. El bus engega direcció Buenos Aires. Ens posen la peli de Los Vengadores, la dels superherois, i després anem a fer nones.

Dies 18 i 19. Córdoba

Hem dormit al bus i arribem al matí a la terminal. Esmorzem unes medias lunas i uns cafès i ens posem a buscar bitllets per Buenos Aires. Preguntem a tot arreu, fins i tot a la terminal ferroviària (però no ens va bé l'horari).
Aconseguits els bitllets, ens dirigim cap a casa el Javier i la Paz. El Javier i la Paz són una parella que la Gemma va conèixer a Florianòpolis. Són argentins, de la Patagonia, però viuen a Còrdoba, que és on el Javier estudia sociologia. Són molt bona gent i amb ells es poden tenir convereses molt interessants. Aquests dies la Paz no hi és perquè ha hagut d'anar a Buenos Aires a fer uns examens, però el Javier, quan ha sabut que passavem per allà, ens ha ofert d'acollir-nos al seu pis.
El Javier ens rep i xerrem una estona, amb la Gemma es posen al dia. També coneixem a la seva germana. Quedem per preparar algo de dinar més tard, i nosaltres anem a visitar el museu i la zona del Paseo del Buen Pastor, que antigament havia estat una presó per dones (sembla que quan hi havia alguna fuga, mataven algunes de les altres preses).  Per dinar comprem per fer truita de patates, pa amb tomàquet i amanida; triguem una bona estona a cuinar-ho, tot xerrant i fent-nos la boca aigua. Per fi dinem i ens posem les botes.
Després d'un llarg sobretaula deixem al Javier estudiant, que està d'exàmens i nosaltres ens n'anem a passejar pel centre. Ens arribem tot caminant fins la plaça, aconseguim un mapa i comencem la passejada pels voltants. Una de les coses que visitem és una casa dedicada a la memòria històrica, es tracta d'un antic centre de detenció, tortura i desaparició durant la dictadura militar. Ara és una espècie de museu dedicat a la reflexió, a la condemna dels botxins i que convida a les persones a participar de la reconstrucció de la memòria.
Seguim passejant pel centre, donem un volt per la Manzana Jesuítica, però ja estan tancant; ens hi colem per treure el cap ja que és un dels punts d'interès més importants.
Seguim la passejada cap al barri de Güemes, de caire més antic i bohemi, on el cap de setmana s'instal•la un mercadillo.
Tornem passejant cap a casa el Javier, ens dutxem i sopem les sobres del dinar; i després sortim amb el Javier i un amic seu a fer unes birres. Fem la ruta dels bars buscant lloc, i quan en trobem un, ens prenem unes Quilmes negres tot xerrant.

Al dia següent ens llevem d'hora, esmorzem al mercat i anem a una petita terminal de busos del centre, per agafar el bus cap a Altagracia, un petit poble de les rodalies.
Quan arribem ens dirigim al punt d'informació turística, a la Torre del Rellotge, per fer-nos amb un mapa. Tot seguit visitem la Estancia Jesuítica del poble. Aquestes estancias es reparteixen per la zona i eren antigues missions jesuítiques per evangelitzar els indígenes, que al cap del temps s'anaren convertint en viles; i algunes foren ocupades per nobles. El museu resulta un bon exemple de l'arquitectura colonial.
Sortim i passegem pel poble, una vila residencial de classe alta que ens recorda a les urbanitzacions de  Matadepera (també té camp de golf). Creuem pel parc ajardinat del Casino, algo així com un Club de Campo.
Arribem al següent punt d'interès: la casa museu d'Ernesto Guevara de la Serna, el Ché. Actualment transformada en museu, és la casa on es va traslladar la seva família buscant un clima més saludable per ell, que era asmàtic, i on va viure la seva infància. El museu es centra, sobretot, en aquesta etapa de la seva vida, amb testimonis dels seus antics amics, exposicions dels seus múltiples viatges... El museu és bastant complet i també dedica altres sales a la seva vida política, la revolució cubana, les seves expedicions al Congo i a Bolívia. Destaca la gran quantitat de documents exposats: fotos, cartes..., fins i tot, les seves qualificacions escolars. Ens adonem que malgrat conèixer aquest personatge icònic, no en sabem prou de la seva persona i vida.
Sortim del museu i dinem al sports bar (d'un hotel); no hi ha gaire més oferta en aquest poble residencial. I ens encaminem xino xano cap a la terminal de busos.
Tornats a Córdoba, passem per cal Javier a dutxar-nos i baixem a esperar-nos al Buen Pastor ja que hem quedat amb l'Anna Maria, una amiga dels germans del Toni que també viu aquí. Al cap d'una estona arriben amb tota la familia, el Fer i Quimi, marit i fill. Anem a un bar universitari i fem unes cerveses a la terrassa, que està a petar ja que avui és divendres. Mentre xerrem presenciem la cerimonia de recibimiento (fi de carrera) d'alguns estudiants, que consisteix en embrutar-los, retallar-los roba i cabells, i altres "novetades" que aguanten estoicament. Quan el Quimi es cansa, ens acomiadem i ens donen records per la familia.
Nosaltres tornem a Cal Javier per recollir les nostres coses. Encara ens queda una bona estona per l'hora d'anar a agafar el bus, així que sortim a passejar al parque Sarmiento. Seiem en unes cadires del parc molt guays en forma d'ou, però de sobte arrenca un temporal que ens deixa bem xops! Correm a refugiar-nos sota una porxada, però la cosa no amaina, així que anem tornant cap a Cal Javier. A mig camí, parem a fer refugiar-nos en El Club de la Milanesa, un local que l'Anna Maria i el Fer ens havien recomanat, amb plats de tall arrabossat amb tot tipus de guarniments.
Després del mos encara plou a bots i barrals i tornem a Cal Javier com podem. Ens canviem, agafem els bartols i ens acomiadem del Javier sota la pluja, mentre pugem a un taxi.
Arribem a la terminal de bus i ens pugem al nostre, aquesta vegada hem agafat un dels bons, de tres files de butaques-llit supercòmodes. El bus engega direcció Buenos Aires. Ens posen la peli de Los Vengadores, la dels superherois, i després anem a fer nones.

Dies 15, 16 i 17. Mendoza (Argentina)

Ens llevem tard i tranquilament, ja que el bus surt al migdia. Ens dona temps d'esmorzar, fer les motxilles amb calma i despedir-nos de la Maria i el Claudio i La Casa Amarilla. Agafem el metro fins a la terminal i pugem al bus.
Són unes 8 hores de viatge, atravessant la Cordillera dels Andes, amb el paisatge d'aquesta serralada gegantina, volcànica i inòspita. Parem a creuar la frontera; a diferència de Chile, entrar a Argentina és ben fàcil i els aduaneros són simpàtics. Pel camí podem veure la vall de l'Aconcagua amb el cim ben nevat, fent honor al seu nom, que es pot entendre com a "el vigilante nevado". I el bus ens obsequia amb algunes pelis més, entre d'altres, de nou la peli preferida de la Gemma, la de l'ex-soldadet pivón de l'Iraq.
Arribem a Mendoza i resulta que ens han contestat unes CouchSurfers a última hora, la Meli i la Laura. Les truquem, elles estan treballant i quedem d'anar a l'hotel on treballa la Laura per que ens guardarà les motxilles.
L'hotel és, ni més ni menys, que un dels Sheraton, una cadena multinacional d'hotels ultra luxosos de 5 estrelles, amb casino inclòs. Entrem per l'entrada principal sota l'atenta mirada dels porters - seguratas trajats, amb la nostra pinta de mochileros drapaires. La Laura ens reconeix i ens saludem; de seguida canvia tot, els recepcionistes ens agafen les motxilles i les posen en un carro de maletes (com els de les pel•lícules), com si fóssim autèntics clients forrats.
La Laura no plega fins al cap d'una hora, així que aprofitem per conèixer a l'altre Couch Surfer, la Meli, que treballa en una parada d'artesanies de la seva mare, a la fira que s'instal•la al centre, a la plaça principal i rodalíes.
Tenim les primeres impressions de Mendoza, plena de rambles, amb taules de bars plenes de gent, places... que ens recorden moltíssim a les nostres ciutats mediterrànies. Quin canvi respecte a les ciutats brasilenyes o chilenes, d'influència més nord-americana.
Després de conèixer la Meli i xerrar una estona, ella es queda a la parada, ja que plega més tard, i nosaltres  tornem al Sheraton on hem quedat amb la Laura per anar cap a casa seva. Pel camí, sense que ens adonem, algú ens ruixa amb un raig de mostassa, com ens adonem més tard i comprovem que tenim les motxilles i la roba bruta.
El pis és ben petit i atapeït, d'estudiants, compartit per elles dues, la Rocío i una japonesa rastafari, i hi fa molta calor. La Laura ens acompanya a una botiga propera per què ens comprem algo de sopar: uns raviolis que ens costem un ull de la cara.
Mentre sopem i ens dutxem, la Laura se'n va a descansar, sembla que té unes setmanes de treball intensiu. Al cap de poc arriben la Meli i la Rocío, i ens porten a prendre un gelat pel centre, mentre ens coneixem i anem petant la xerrada. Tornem a casa fets pols i dormim ben plans.
Avui ens n'anem al Parc de l'Aconcagua per arribar-hi agafem un bus que tarda unes tres hores i que ens porta per la mateixa carretera per on havíem vingut de Santiago. Quan baixem del bus ens adonem que fa un vent de mil dimonis i nosaltres anem en plan guiri total (som una mica burros, a Mendoza hi fa una calor de mil dimonis i no hem pensat que ens n'anavem a l'alta muntanya). De l'entrada del parc, on cal pagar, surt una carretera asfaltada que pirta fins a l'inici de la caminada. Com a bons escoltes, decidim demanar a una parella d'australians que van en cotxe, que ens hi portin. Fem el petit recorregut senyalitzat del parc que ens permet observar la geomorfologia d'aquesta vall glaciar i al fons el cerro de l'Aconcagua amb les seves glaceres permanents. Pel camí fem uns amics, una parella de brasilenys amb els quals podem tornar a parlar portuguès. La passejada és curta però ens imaginem l'epopeia que deu ser arribar al cim.
Baixem fins la carretera i comencem a fer autostop perquè ens portin al Puente del Inca, que queda a prop. Després d'alguns intents infructuosos, ens para un cotxe i resulten ser els nostres amics brasilenys, que, molt amablament, ens porten al lloc que volem. Es tracta d'un lloc al marge de la carretera amb tres o quatre xiringuitos amb menjar i begudes i varies paradetes d'artesania i souvenirs diversos. Al darrera de tot això es pot observar el Puente del Inca, un pont que s'havia format de manera natural però no se sap massa com. Actualment està tancat perquè s'estava fent malbé per l'acció antròpica. Després d'admirar-lo i fer-li les fotos de rigor ens n'anem a menjar-nos uns entrepans mentre ens preguntem com ho farem per tornar a la ciutat ja que no tenim ni un peso. Aquest matí els caixers de la terminal estaven sense efectiu i no hi havia lloc per canviar.
Quan ja estem mentalitzats per tornar a dedo, sentim el bus de línia que fa la última crida i anem a provar sort. Li diem que només tenim dòlars i quedem que li pagarem quan arribem a la terminal i accedeix. Però quan arribem a la terminal, la dona de l'oficina, ens fa un canvi baixíssim, una astillada!
Anem cap al centre a buscar la Meli a la paradeta, xerrem una estona i anem a sopar a un mexicà. A la paradeta coneixem una parella, un senyor i el seu pare supervellet, que ens foten una tunda sobre les crisis argentines i els immigrants nazis (segons l'home Hitler no va morir al bunker, sinó que va viure a l'Argentina tranquilament fins a morir de vell). Després de la lliçó ens en tornem a casa les noies a dutxar-nos i a dormir.
Al matí quedem per esmorzar amb la Meli en una plaça en plan picnic. És l'últim dia que estarem a Mendoza i així podem passar una estona amb ella i xerrar una mica. Ella ens acompanya a pillar un colectivo que ens porta a Maipu, zona de vinyes i bodegues. Lloguem unes bicis i amb un mapa fem ruta per conèixer les bodegues. A la primera bodega que parem dinem un bon plat de pasta i una copa de vi. Amb més forces continuem amb la nostra ruta ciclista per entre vinyes i bodegues. Parem a la bodega Di Tomasso, una bodega que data de 1830, on fem un tast de quatre vins diferents. Va resultar que ens van ajuntar amb un grup de gringos que només parlaven anglès, per tant ara som uns experts en tecnicismes vinícoles en aquesta llengua. Retornem fins al punt d'inici per deixar les bicis i ens en tornem a la ciutat. A casa no hi ha ningú, per sort tenim la pensada de passar pel Sheraton, on podem demanar les claus a la Laura. Ens n'anem a casa d'elles, ens dutxem i fem les motxilles i ens en tornem a l'hotel a tornar les claus i a despedir-nos de la Laura. Quan ja feiem ruta cap a la terminal amb les motxilles a l'esquena, ens trobem la Meli que tornava cap a casa, així ens podem acomiadar definitivament d'ella. Parem a prop de la terminal a sopar i ens n'anem a buscar el bus. Ens toca viatjar durant la nit per arribar a Còrdoba al matí.