Ens llevem d'hora (ueee! El Toni sempre vol començar els posts així, però la Gemma no el deixa; però avui ho podem posar amb tot el rigor!), a 3/4 de 5 de la matinada. Sortim d'hora per que el tren surt a les 7, però hem d'estar a l'estació 40 min. abans, i per arribar-hi hem d'agafar un parell de busos en aquestes hores imprevisibles.
El tren surt a l'hora prevista i va ple. El fet de fer el viatge en tren és més emocionant del què sembla ja que és una de les poques línies ferroviàries del Brasil, i ens porta records del llibre "Tren de Hielo y Fuego" de Ramón Chao (que explica les aventures d'una gira de Mano Negra en tren per Colòmbia) i altres literatures sobre el tren i sobre amèrica (Italo Calvino, Neruda, Garcia Márquez, Galeano...).
El tren és d'uns 10 vagons, inclosos vagó restaurant, vagó bar, vagons executius i vagons econòmics, on anem nosaltres, semblants als trens de Renfe regionals vells.
Són 13 hores de viatge, que passem jugant a cartes, escrivint al blog, fent becaines, fent fotos i mirant el paisatge, que ha anat canviant. Han desaparegut les plantacions de cocoters i mata atlàntica, substituides per zones de sabana (no és la típica africana) i plantacions d'eucaliptus i pins (no n'havíem vist fins ara!). Travessem zones més muntanyoses i d'indústria metal•lúrgica, sempre creuant-nos amb trens amb vagons de càrrega de minerals que no s'acaben mai. És comprensible ja que ens trobem a l'estat de Minas Gerais, que va ser la capital de l'or (i diamants) en el segle XVIII, i actualment és encara explotada per multinacionals del metall (d'or ja no en queden ni les engrunes).
El viatge ens ofereix temps per reflexionar i parlar sobre temes profunds. Hem vist que (tot i ser un viatge de plaer) el dia a dia no ens dona treva, casi no tenim estones de descans de no fer res, sempre tenim "feina" de buscar com anirem als llocs, on dormirem, buscar CouchSurfings o hostels, escriure al blog, apuntar els comptes... quan no estem visitant algun lloc, museu, caminant per la ciutat... Fins i tot en els busos i trens aprofitem igualment per escriure, llegir la guia (com ara mateix estem fent) o avançar "feina". Òbviament estem de vacances, però hem convertit el dia a dia del viatge en el nostre treball (si ens permeteu dir-ho així) de 24h.
Si a Santiago i a Florianópolis ens vem arribar a sentir part d'aquells llocs, a establir la nostra casa i tribu sedentària allà, a identificar-nos i fer-nos nostre la ciutat; ara definitivament la nostra vida i identitat ja s'han convertit en la de viatgers mochileros, en nòmades, sempre de pas pels llocs, amb el temps just per conèixer algú i acomiadar-nos l'endemà. Sabem només que avui estem a aquest lloc i hem de decidir cap a on anirem demà, però vés a saber on pararem demà passat, encara no ho hem planificat.
D'aquesta manera, des que ens llevem fins que ens n'anem a dormir, vivim el dia, àvids de conèixer llocs nous, amb el bagatge de les nostres arrels, però també de tota la ruta, llocs que hem vist, persones que hem conegut.
Potser us ha sonat a tòpic, però ens sentim així i és difícil d'explicar.
En conclusió i en tots els sentits: un viatge en tren!
El tren surt a l'hora prevista i va ple. El fet de fer el viatge en tren és més emocionant del què sembla ja que és una de les poques línies ferroviàries del Brasil, i ens porta records del llibre "Tren de Hielo y Fuego" de Ramón Chao (que explica les aventures d'una gira de Mano Negra en tren per Colòmbia) i altres literatures sobre el tren i sobre amèrica (Italo Calvino, Neruda, Garcia Márquez, Galeano...).
El tren és d'uns 10 vagons, inclosos vagó restaurant, vagó bar, vagons executius i vagons econòmics, on anem nosaltres, semblants als trens de Renfe regionals vells.
Són 13 hores de viatge, que passem jugant a cartes, escrivint al blog, fent becaines, fent fotos i mirant el paisatge, que ha anat canviant. Han desaparegut les plantacions de cocoters i mata atlàntica, substituides per zones de sabana (no és la típica africana) i plantacions d'eucaliptus i pins (no n'havíem vist fins ara!). Travessem zones més muntanyoses i d'indústria metal•lúrgica, sempre creuant-nos amb trens amb vagons de càrrega de minerals que no s'acaben mai. És comprensible ja que ens trobem a l'estat de Minas Gerais, que va ser la capital de l'or (i diamants) en el segle XVIII, i actualment és encara explotada per multinacionals del metall (d'or ja no en queden ni les engrunes).
El viatge ens ofereix temps per reflexionar i parlar sobre temes profunds. Hem vist que (tot i ser un viatge de plaer) el dia a dia no ens dona treva, casi no tenim estones de descans de no fer res, sempre tenim "feina" de buscar com anirem als llocs, on dormirem, buscar CouchSurfings o hostels, escriure al blog, apuntar els comptes... quan no estem visitant algun lloc, museu, caminant per la ciutat... Fins i tot en els busos i trens aprofitem igualment per escriure, llegir la guia (com ara mateix estem fent) o avançar "feina". Òbviament estem de vacances, però hem convertit el dia a dia del viatge en el nostre treball (si ens permeteu dir-ho així) de 24h.
Si a Santiago i a Florianópolis ens vem arribar a sentir part d'aquells llocs, a establir la nostra casa i tribu sedentària allà, a identificar-nos i fer-nos nostre la ciutat; ara definitivament la nostra vida i identitat ja s'han convertit en la de viatgers mochileros, en nòmades, sempre de pas pels llocs, amb el temps just per conèixer algú i acomiadar-nos l'endemà. Sabem només que avui estem a aquest lloc i hem de decidir cap a on anirem demà, però vés a saber on pararem demà passat, encara no ho hem planificat.
D'aquesta manera, des que ens llevem fins que ens n'anem a dormir, vivim el dia, àvids de conèixer llocs nous, amb el bagatge de les nostres arrels, però també de tota la ruta, llocs que hem vist, persones que hem conegut.
Potser us ha sonat a tòpic, però ens sentim així i és difícil d'explicar.
En conclusió i en tots els sentits: un viatge en tren!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada