Dia 22. Cusco

Aconsellats pel Juan, avui anem a veure unes altres ruïnes molt menys transitades. Una combi ens deixa a la carretera des d'on xino xano arribem al poblet de Tipón, una petita comunitat. Des d'allà surt una carretera súper empinada que arriba fins a les ruïnes. En un punt de la carretera trobem unes indicacions per agafar el camí alternatiu a la carretera. Es tracta d' una part del camí Inca, un tram d'escales súper empinades per les quals ens toca pujar durant una hora.
Ben morts, recordeu que estem a uns 3600 sobre el nivell del mar!, arribem a dalt de tot on ens trobem amb unes petites ruïnes des de les quals podem contemplar la vall i les muntanyes dels voltants. Però el que després més ens crida l'atenció són les terrasses que veiem a l'altre costat. Es tracta d'unes terrasses pre-inques construïdes per tal d'experimentar amb els cultius. Les terrasses són vorejades per caminets i cascades per on corre l'aigua que servia per a regar. El lloc està molt ben conservat i és molt bonic.
De baixada li demanem a un guia turístic que va amb un grup en una combi que ens deixin al poble per estalviar-nos la caminada de tornada.
Al poble busquem un restaurant on ens preparin un cuy, un conillet d'indies, un menjar molt apreciat i l'especialitat de Tipón, segons ens ha dit el Juan. Ens el serveixen amb patates al caliu, pasta i salsa picant. El cuy bàsicament se'l menja el Toni, la Gemma només en tasta un trosset i reconeix que està bo, molt semblant al conill.
Després de dinar agafem una altra combi que ens porta a Pikillakta, unes ruïnes wari aconsellades pel llibre de Peter Frost. Ens deixa a la carretera i hem de caminar una mica.
Mentre ens acostem només veiem unes muralles enormes d'uns 7 metres d'alt, construides amb pedres, però molt més rústiques que les de construcció inca. Unes escales gegants pugen pel turó vorejant la muralla en línia recta. De sobte, a l'arribar al capdamunt del turó, fua!!, la muralla derruida deixa veure el què hi ha darrere: una ciutat enorme en ruïnes, d'extensió inabarcable! La imatge ens recorda a la de la pel•lícula del Laberint de Jim Henson, encara més al seguir per un passadís entre muralles que sembla que no s'acabi mai.
La ciutat és de planta quadrada rodejada per unes grans muralles, i tot de casetes quadriculades a l'interior. La creuen avingudes seguint un pla simètric. El llibre ens explica que, contràriament al què sembla no es tracta d'una població sinó d'una ciutat religiosa. Les cases havien estat ben acabades i pintades amb guix blanc. Els wari varen ser una cultura guerrera que va extendre el seu territori gairebé tant com els inques.
Sembla mentida que aquestes ruïnes impressionants passin tan desapercebudes pel turisme (potser millor) que només té ulls pels Inques.
Marxem amb la sensació que hem deixat molts secrets per descobrir en aquest lloc.
Gràcies al llibre sabem que ben a prop hi ha l'anomenada Porta de Cusco dels inques. Ens hi arribem i descobrim que en realitat són les restes de l'aquaducte que duia aigua a la ciutat Wari que acabem de visitar. Els inques hi havien afegit algunes pedres, en el seu estil, gegants, molt ben tallades i encaixades perfectament les unes amb les altres, i ho havien transformat en la porta de Cusco.
Es comença a fer fosc i ens arribem a la carretera per parar alguna combi que ens porti a la ciutat però ens comencem a desesperar quan veiem que no en passa cap. Arribem al punt de començar a fer autostop perquè no ens volem quedar a passar la nit aquí, però tampoc no passen gaires cotxes. Després que en passin dos que no ens fan ni cas tenim la sort que per fi passa una combi encara amb alguns seients lliures.
Per fi arribem a casa, molt cansats, ens dutxem, fem una especie de berenar-sopar amb el Juan, ens preparem les motxilles i ens n'anem a dormir. Demà ens hem de llevar molt molt d'hora perquè anem al Machu Picchu!!! Iujuuuuuu!!!