Avui esmorzem amb els nostres amics francesos i preparem les coses per marxar. Amb les motxilles a l'esquena baixem el que ahir va resultar una pujada infernal i a l'avinguda principal agafem un bus cap a la rodoviaria. Deixem les motxilles guardades allà i ens n'anem a explorar el Parque Nacional Serra dos Orgãos, també conegut com a Parnaso.
És un massís de granits i gresos cobert per una selva de mata atlàntica (per variar), la seva particularitat ve donada pel seu relleu espectacular, amb cingleres altíssimes, una de les quals sobresurt prima i erecta, anomenada O Dedo de Deus.
El parc és tancat, cuidat i vigilat, amb un centre d'interpretació i uns itineraris ben marcats. Així que ens posem a caminar!
Primer pugem 3 km per un camí empedrat dins la selva, per arribar al punt més allunyat i fer les trilhes de tornada. El primer camí és un itinerari de passarel•les penjades als arbres, que ens permet observar la vegetació de la mata atlàntica. El perill no és tant l'alçada dels ponts penjants a 11m, sinó les aranyes penjant en teranyines entre barana i barana. Per sort, inventem i fabriquem el Dispositiu Antiteranyines del Doctor Toni.
Aquesta primera excursió acaba en una cascada del riu. Un cop acabada aquesta passejada per dalt dels arbres ens llancem a realitzar l'autèntic repte, l'excursió anomenada Cartão Postal que és de nivell més difícil bàsicament pel desnivell. La prova resulta dura, pujant unes escales interminables, amb una calor tropical que ens fa suar la cansalada, però la vista que aconseguim quan arribem a dalt val molt la pena. Ens mengem els trossos de pizza que havien sobrat d'ahir amb unes vistes impressionants dels pics, el Dedo de Deus, a Teresópolis i a la Baia de Guanabara.
Comencem el descens, més fàcil, però amb perills inesperats. En un punt del camí atravessem un riu de formigues, que fa una remor que se sent de lluny. I de sobte, Iiiiiih!!, la Gemma fa un xiscle: un gripau enorme es tro" d'informació del parc, on hi ha una piscina "natural" (que en realitat és un embassament de ciment), i podem veure un altre pokemon: un mapatxe ficat dins un container remenant la brossa. Després de fer-li fotos ens refresquem una mica en el "llac", ja que estem xops de suor, i ens comprem un aigua que ens costa un "ull de la cara. I considerant que hem fet un dia força complet ens acomiadem del parc i ens n'anem a buscar el bus cap a la Rodoviaria.
Quan hi arribem se'ns encén la llumeta: avui viatgem cap a Rio i no hem tingut gens de sort amb els couchsurfers per tant no tenim lloc on dormir. Ho resolem buscant un hostel en una connexió de 15 minuts al lan house de la rodoviaria. Anirem al Rio Nature Hostel, el mateix on va estar-se la Gemma quan hi va anar. Sortim corrent i tenim el temps just de comprar els bitllets de bus, recollir les motxilles i pujar al bus que ja se'n va.
Arribem a Rio de Janeiro, la Ciudade Maravilhosa, capital mundial del Carnaval, amb 6,2 milions d'habitants, favelas, platges, Copacabana, el Pão de Açucar, el Cristo... Sortim de la rodoviaria ben atents, doncs tothom ens ha dit que era una ciutat molt perillosa. La Paula ens va explicar que a uns amics seus els havien atracat a la platja i els havien deixat en boles, literalment. I tampoc ens falten pel•lícules sobre la violència a la ciutat (Cidade de Deus, Tropa de Élite, Radio Fabela...).
Agafem un bus que ens porta cap a Botafogo, el barri on hi ha el hostel, però ens saltem la parada i el bus ens deixa al barri de Copacabana, i hem de tornar caminant (ja que no ens queda ni un duro), travessant un túnel i zones suburbanes.
Arribem al barri del hostel, Botafogo, i la Gemma comença a experimentar aquella sensació d'entorn familiar que creen els llocs coneguts. Per arribar a l'entrada cal superar una prova molt dura, pujar una escala interminable d'aquelles que a mesura que vas pujant es va fent més alta.
Arribem finalment al hostel on ens reben uns argentins molt simpàtics, i ens agafem una habitació doble. Ens dutxem per fi (des de l'excursió no ens havíem pogut dutxar i fem molta pudor) i sortim a sopar.
Tornem al hostel a dormir, estem super cansats, però la nit resulta un infern, ja que fa moltíssima calor, el llit no és doble i és una merda, i a la terrassa (just davant de la nostra finestra i amb parets que semblen de cartró) hi ha un grupet tocant els collons fins a la matinada, que al Toni li desperta sentiments assassins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada