Sortim de casa la Paula i anem tot xino xano a l'estació de tren. Existeix un tren turístic que, els caps de setmana uneix São João del Rei i Tiradentes, dues de les ciutats històriques de Minas Gerais.
Quan estem a la fila per comprar els bitllets, oh horror!, descobrim que la Gemma té una paparra enganxada al braç!! Després de maleir els animals de casa la Paula (gat, Mingal, i gossa, Milu) i atribuir-los la culpa del nostre mal, decidim somriure i dissimular. Comprem els bitllets i marxem en una carrera desenfrenada per aconseguir dos objectius principals, esmorzar i eliminar la paparra, abans que marxi el tren. Trobem una lanchonete on ens donen menjar i cafè per nosaltres i oli per la paparra. Tot sembla controlat i tornem a l'estació i pugem al tren.
El paisatge que ens envolta no resulta ser tan espectacular com ens havíem imaginat, però potser que sigui perquè la paparra de nou atrau la nostra atenció revivint miraculosament. Posem en pràctica l'armament pesat i l'ofeguem sota una capa de crema solar!!
Quan arribem a Tiradentes ens esperen una manada de carruatges de cavalls decorats amb dibuixos diversos preparats per dur a passejar als turistes. Nosaltres ens aturem a mirar el mecanisme que fan servir per canviar el sentit de la Maria Fumaça, la locomotora.
Entrem a la primera farmàcia que trobem i els demanem auxili. Definitivament la paparra era morta, i el farmacèutic tot amable la banya en alcohol, la retira amb unes pinces i ho desinfecta tot. Ja lliures d'aquesta pesada càrrega anem a voltar per Tiradentes.
A la plaça principal hi ha una trobada de fusques i un escenari fent sonar clàssics del Rock. Després de passar pel Punt d'Informació Turística, comencem a passejar pel poble. És una vila tranquila, però força turística, el típic lloc d'excursions de jubilats. Visitem algunes esglésies, escoltant les explicacions del guia d'un d'aquests grups (feligresos de NS do Rosario). Avui els museus estan tancats.
Fa una calor de mil dimonis, i de seguida se'ns acaba el poble. Això si, de restaurants no en falten, però són cars pels turistes. Al final en trobem un de preu raonable, on mengem una amanida que cultivava la senyora a l'hort del darrera, tot ecològic, i tastem el famós formatge de Minas.
Després de dinar passegem fins al Chafariz de São José, una font que té la particularitat de dividir-se en tres espais; el de beure, el de rentar la roba i el reservat al bestiar. Del darrera de la font surt un caminet que va fins la Mãe d'Agua, l'origen del rierol que recull l'aigua de la conca de la vall i la condueix a la font. En realitat es tractava d'una trampa mortal plena de mosquits. Però també hi veiem la papallona més bonica del món que, molt a pesar nostre, no es deixa fotografiar.
Esperem el bus i tornem cap a casa la Paula. Allà ens dutxem i fem feina: sobretot havíem de buidar la memòria del mòbil, pujant les fotos a un dropbox; i també Couchsurfings...
Al vespre sortim a sopar una pizza pel centre, i aprofitem per escriure al blog. Sentim petardos de les festes de São Judas Tadeu. I anem a dormir d'hora, resant per no ser atacats per més paparres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada