Dies 15, 16 i 17. Mendoza (Argentina)

Ens llevem tard i tranquilament, ja que el bus surt al migdia. Ens dona temps d'esmorzar, fer les motxilles amb calma i despedir-nos de la Maria i el Claudio i La Casa Amarilla. Agafem el metro fins a la terminal i pugem al bus.
Són unes 8 hores de viatge, atravessant la Cordillera dels Andes, amb el paisatge d'aquesta serralada gegantina, volcànica i inòspita. Parem a creuar la frontera; a diferència de Chile, entrar a Argentina és ben fàcil i els aduaneros són simpàtics. Pel camí podem veure la vall de l'Aconcagua amb el cim ben nevat, fent honor al seu nom, que es pot entendre com a "el vigilante nevado". I el bus ens obsequia amb algunes pelis més, entre d'altres, de nou la peli preferida de la Gemma, la de l'ex-soldadet pivón de l'Iraq.
Arribem a Mendoza i resulta que ens han contestat unes CouchSurfers a última hora, la Meli i la Laura. Les truquem, elles estan treballant i quedem d'anar a l'hotel on treballa la Laura per que ens guardarà les motxilles.
L'hotel és, ni més ni menys, que un dels Sheraton, una cadena multinacional d'hotels ultra luxosos de 5 estrelles, amb casino inclòs. Entrem per l'entrada principal sota l'atenta mirada dels porters - seguratas trajats, amb la nostra pinta de mochileros drapaires. La Laura ens reconeix i ens saludem; de seguida canvia tot, els recepcionistes ens agafen les motxilles i les posen en un carro de maletes (com els de les pel•lícules), com si fóssim autèntics clients forrats.
La Laura no plega fins al cap d'una hora, així que aprofitem per conèixer a l'altre Couch Surfer, la Meli, que treballa en una parada d'artesanies de la seva mare, a la fira que s'instal•la al centre, a la plaça principal i rodalíes.
Tenim les primeres impressions de Mendoza, plena de rambles, amb taules de bars plenes de gent, places... que ens recorden moltíssim a les nostres ciutats mediterrànies. Quin canvi respecte a les ciutats brasilenyes o chilenes, d'influència més nord-americana.
Després de conèixer la Meli i xerrar una estona, ella es queda a la parada, ja que plega més tard, i nosaltres  tornem al Sheraton on hem quedat amb la Laura per anar cap a casa seva. Pel camí, sense que ens adonem, algú ens ruixa amb un raig de mostassa, com ens adonem més tard i comprovem que tenim les motxilles i la roba bruta.
El pis és ben petit i atapeït, d'estudiants, compartit per elles dues, la Rocío i una japonesa rastafari, i hi fa molta calor. La Laura ens acompanya a una botiga propera per què ens comprem algo de sopar: uns raviolis que ens costem un ull de la cara.
Mentre sopem i ens dutxem, la Laura se'n va a descansar, sembla que té unes setmanes de treball intensiu. Al cap de poc arriben la Meli i la Rocío, i ens porten a prendre un gelat pel centre, mentre ens coneixem i anem petant la xerrada. Tornem a casa fets pols i dormim ben plans.
Avui ens n'anem al Parc de l'Aconcagua per arribar-hi agafem un bus que tarda unes tres hores i que ens porta per la mateixa carretera per on havíem vingut de Santiago. Quan baixem del bus ens adonem que fa un vent de mil dimonis i nosaltres anem en plan guiri total (som una mica burros, a Mendoza hi fa una calor de mil dimonis i no hem pensat que ens n'anavem a l'alta muntanya). De l'entrada del parc, on cal pagar, surt una carretera asfaltada que pirta fins a l'inici de la caminada. Com a bons escoltes, decidim demanar a una parella d'australians que van en cotxe, que ens hi portin. Fem el petit recorregut senyalitzat del parc que ens permet observar la geomorfologia d'aquesta vall glaciar i al fons el cerro de l'Aconcagua amb les seves glaceres permanents. Pel camí fem uns amics, una parella de brasilenys amb els quals podem tornar a parlar portuguès. La passejada és curta però ens imaginem l'epopeia que deu ser arribar al cim.
Baixem fins la carretera i comencem a fer autostop perquè ens portin al Puente del Inca, que queda a prop. Després d'alguns intents infructuosos, ens para un cotxe i resulten ser els nostres amics brasilenys, que, molt amablament, ens porten al lloc que volem. Es tracta d'un lloc al marge de la carretera amb tres o quatre xiringuitos amb menjar i begudes i varies paradetes d'artesania i souvenirs diversos. Al darrera de tot això es pot observar el Puente del Inca, un pont que s'havia format de manera natural però no se sap massa com. Actualment està tancat perquè s'estava fent malbé per l'acció antròpica. Després d'admirar-lo i fer-li les fotos de rigor ens n'anem a menjar-nos uns entrepans mentre ens preguntem com ho farem per tornar a la ciutat ja que no tenim ni un peso. Aquest matí els caixers de la terminal estaven sense efectiu i no hi havia lloc per canviar.
Quan ja estem mentalitzats per tornar a dedo, sentim el bus de línia que fa la última crida i anem a provar sort. Li diem que només tenim dòlars i quedem que li pagarem quan arribem a la terminal i accedeix. Però quan arribem a la terminal, la dona de l'oficina, ens fa un canvi baixíssim, una astillada!
Anem cap al centre a buscar la Meli a la paradeta, xerrem una estona i anem a sopar a un mexicà. A la paradeta coneixem una parella, un senyor i el seu pare supervellet, que ens foten una tunda sobre les crisis argentines i els immigrants nazis (segons l'home Hitler no va morir al bunker, sinó que va viure a l'Argentina tranquilament fins a morir de vell). Després de la lliçó ens en tornem a casa les noies a dutxar-nos i a dormir.
Al matí quedem per esmorzar amb la Meli en una plaça en plan picnic. És l'últim dia que estarem a Mendoza i així podem passar una estona amb ella i xerrar una mica. Ella ens acompanya a pillar un colectivo que ens porta a Maipu, zona de vinyes i bodegues. Lloguem unes bicis i amb un mapa fem ruta per conèixer les bodegues. A la primera bodega que parem dinem un bon plat de pasta i una copa de vi. Amb més forces continuem amb la nostra ruta ciclista per entre vinyes i bodegues. Parem a la bodega Di Tomasso, una bodega que data de 1830, on fem un tast de quatre vins diferents. Va resultar que ens van ajuntar amb un grup de gringos que només parlaven anglès, per tant ara som uns experts en tecnicismes vinícoles en aquesta llengua. Retornem fins al punt d'inici per deixar les bicis i ens en tornem a la ciutat. A casa no hi ha ningú, per sort tenim la pensada de passar pel Sheraton, on podem demanar les claus a la Laura. Ens n'anem a casa d'elles, ens dutxem i fem les motxilles i ens en tornem a l'hotel a tornar les claus i a despedir-nos de la Laura. Quan ja feiem ruta cap a la terminal amb les motxilles a l'esquena, ens trobem la Meli que tornava cap a casa, així ens podem acomiadar definitivament d'ella. Parem a prop de la terminal a sopar i ens n'anem a buscar el bus. Ens toca viatjar durant la nit per arribar a Còrdoba al matí.